Francesc

Sant Pare a Estrasburg

FRANCESC va venir a Estrasburg el passat dimarts, 25 de novembre. És una personalitat realment admirable. Es movia entre els passadissos i les catifes vermelles amb tota la dignitat de la responsabilitat que representa, però desprenent un no sé què, com si preferís estar fent un altra cosa, probablement molt més a prop de la gent que ho passa malament.

Alhora, FRANCESC és plenament conscient de que la seva responsabilitat, precisament, és defensar entre les catifes vermelles aquells que menys tenen i que més necessiten. Conservem certes costums i tradicions que hauríem de començar a superar; ara ja no s’arriba als llocs amb els peus bruts dels camins, els terres estan nets, i no calen tantes catifes per honorar les visites.

FRANCESC, mantenint en tot moment l’alta dignitat institucional, fins i tot un cert punt d’elegància, i traspuant, alhora, aquesta extrema preocupació pels més necessitats, es transforma quan s’acosta al micròfon. Allí pren consciència de que encarna alhora totes les necessitats i totes les debilitats del món. I allí pren consciència de que no es dirigeix a 750 persones. Allí, davant del micròfon, al bell mig del blau hemicicle del Parlament Europeu, ell també és conscient de que està dirigint a 500 milions d’europeus.

I contra els que patien rebre un sermó -i van decidir no escoltar FRANCESC (confesso que no entendré mai aquesta obsessió en no voler escoltar…; si no escoltes, com pots després opinar?)- i a desgrat dels que volien rebre un sermó, va sorgir un FRANCESC que va exercir de líder moral universal, parlant de política, de valors, d’Europa i la construcció europea, destacant-ne les virtuts, que en són moltes, els fonaments, que per a un cristià són apassionants, i també els defectes, que són molts. Com no parlar de política i de valors si la política i els valors formen part de la vida universal! Com no parlar d’Europa, al bell mig del Parlament Europeu!

I va sorgir un FRANCESC immens, que va fer probablement el discurs més europeista que s’ha escoltat a Estrasburg des dels temps de Jacques DELORS. I el va fer exigint-nos. El va fer reptant els europeistes a fer més i millor. Però ho va fer, alhora, sense donar cap mena d’argument als que volen destruir Europa. Va fer un discurs extraordinari, reptant-nos també a posar les persones i la seva dignitat i transcendència al centre de tota la nostra acció, animant-nos a ser forts davant els forts, i a ser considerats amb els dèbils, sense deixar de fer la nostra feina, sense discutir cap model sòcio-econòmic.

I va poder fer tota aquesta intervenció, amb tota aquesta força, perquè saps que és una persona que ha predicat, predica i segueix predicant amb l’exemple. Aquella mateixa actitud amb la que obria el post, passejant-se entre corbates, fulards i púrpura, trepitjant aquelles velles i antigues catifes vermelles deixant entendre amb el simple posat corporal que ell preferiria estar entrant en un hospital de nens o en una casa de la caritat, és la que li dóna la immensa força de transformar-se en un líder universal quan pren ús de la paraula.