‘Muchachos’, aquí es fa feina!
El primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello, ha anunciat, durant aquestes festes de Nadal, la seva intenció de formar part de la candidatura dels Comuns al Parlament Europeu. Vagi per endavant la meva felicitació, perquè ja li avanço que és una feina apassionant. “Adiós Muchachos”, ha estat el títol de l’article amb què el periodista de LA VANGUARDIA, Arturo San Agustín, ha saludat aquest anunci, en referència al famós tango de Carlos Gardel.
San Agustín aprofita la intenció de Pisarello de canviar la plaça de Sant Miquel per la rue Wiertz per acusar-lo de poc treballador, incompetent i maldestre amb la premsa. I per fer-ho, com que no deu tenir massa simpatia pel projecte europeu, ha decidit tirar de tòpic: allò del “cementiri d’elefants”, allò del Parlament Europeu com un lloc on es fa “poca feina”. I, una mica més enllà del tòpic, cita el Parlament Europeu com un “hotel de gran luxe per a alguns polítics decapitats, incompetents i mandrosos, de tots els colors”.
Precisament, aquest mes de desembre, ha fet vint anys que vaig arribar a treballar, per primera vegada, al Parlament Europeu com assessor parlamentari. El Parlament Europeu és moltes coses alhora i, en algun moment, per això el tòpic, s’assemblava molt a un cementiri d’elefants. Les coses, però, canvien, i un periodista n’ha de ser molt conscient si té la pretensió d’explicar bé la realitat.
Aquesta cambra parlamentària, d’àmbit supranacional i amb un marc i un poder legislatiu efectiu únic al món, acabarà la seva legislatura el mes de maig de 2019, al mateix temps que els mandats municipals. I va començar a caminar el 2014, un any abans. Aquesta colla de 750 europeus escollits per 500 milions de persones, “elefants polítics, decapitats, incompetents i mandrosos” en paraules del periodista San Agustín, s’han dedicat a tot un seguit de coses que, personalment, no resisteixen comparació amb la feina -o la poca feina- que li atribueix al Sr. Pisarello.
Resumint-ho molt. 971 mesures legislatives (directives i reglaments de la Unió Europea) aprovades a data de 31 de desembre de 2018; i 996 mesures no legislatives (resolucions, informes de pròpia iniciativa, qüestions relatives a la immunitat dels diputats o eleccions com la del president de la Comissió Europea). Totes aquestes mesures aprovades han generat un debat en plenari sobre 23.290 esmenes. 233 dies de sessions plenàries, que han ocupat 1.993 hores i 2 minuts de debats i votacions. És a dir, una mitjana aproximada de més de 8 hores i mitja per dia de sessió. Sense comptar hores de comissions, grups de treball, assemblees parlamentàries internacionals i tota la feina interna que comporta la preparació de tot plegat.
Per cert, molta de la feina que avui fan els parlaments estatals, nacionals i regionals no és altra que la de transposar tot allò que s’ha estat treballant al Parlament Europeu i no és poca cosa com es veu. Algú, algun dia, ho hauria de posar en evidència si més no per acabar amb els tòpics dels elefants poc treballadors.
M’estalvio, Sr. San Agustín, el càlcul del nombre d’esmenes debatudes en comissions parlamentàries. A tall d’exemple, i perquè tothom es pugui fer una idea aproximada de les coses, només els dossiers legislatius de la nova Política Agrícola Comú i el Paquet d’Economia Circular han generat més de 7.000 esmenes parlamentàries en comissió cadascun. Faci números.
Personalment, desconec si el Sr. Pisarello és molt o poc treballador. I no tinc cap motiu per pensar que no ho sigui. Ara bé, quedi clar, al Parlament Europeu s’hi fa feina. I molta. I tirar de tòpic per parlar-ne no el deixa gaire bé davant la realitat. Cregui’m, Sr. San Agustín.