Al PPE també s’hi fa feina

PPE EUROPA UNIO DEMOCRATICA GAMBUS

L’any 1948, en plena dictadura franquista, des de la fosca clandestinitat, la gent d’Unió Democràtica de Catalunya, liderats pel Miquel Coll i Alentorn, amb l’Anton Cañellas i joves com en Llibert Cuatrecasas, van començar una tasca d’aproximació i treball comú amb els principals partits de la democràcia cristiana europea que, aleshores, estava a punt d’iniciar el gran procés de reconciliació i reunificació europea, és a dir, d’integració europea. Gent com Schumann, Adenauer, De Gasperi, Monnet, eren interlocutors del nostre partit.

Van passar els anys, i el 1979, Unió Democràtica de Catalunya, amb tots aquests partits europeus demòcrata-cristians, en vigílies de les primeres eleccions al Parlament Europeu per sufragi universal, va participar de la fundació del Partit Popular Europeu. Quan alguns eren encara Alianza, i això d’Europa els hi queia ben lluny, Unió ja participava de les activitats d’aquest primer partit polític paneuropeu.

Certament, més endavant, molt més endavant, el Partido Popular va entrar a formar part del PPE. És veritat que la família ha crescut molt, i que hi ha forces polítiques amb les quals existeix més proximitat (els demòcrata-cristians suecs, els demòcrata-cristians irlandesos, els socialcristians luxemburguesos, els demòcrata-cristians flamencs, i tants d’altres) i d’altres amb qui la llunyania és evident. Però nosaltres ens hi seguim trobant còmodes amb els postulats del PPE i amb els documents programàtics que en surten.

Per tot això, per la ideologia compartida, pel projecte comú europeu compartit, pel projecte econòmic compartit -el de l’economia ecosocial de mercat-, per la justícia social anhelada i perseguida amb polítiques concretes, Unió Democràtica de Catalunya se sent al sí del PPE com a casa, perquè és la casa que hem ajudat a construir durant molts anys, i ens la seguim sentint nostra.

Des del 1999 el PPE és el grup parlamentari majoritari a la Cambra. Molt per davant dels Verds, Liberals, Esquerra Unida europea, i lleugerament per davant, sempre durant aquests anys, del Partit Socialista Europeu.

Evidentment, entenc i respecto -com no podria ser d’altre manera- que qui no és demòcrata-cristià, qui no s’hi veu en els nostres postulats, no li agradi que formem part del PPE. Però és que, de fet, aquestes persones tampoc comparteixen els postulats d’Unió Democràtica. Molt respectable, tot plegat.

Ara bé, hi ha tot un seguit de gent que comparteix l’espai polític i el missatge d’Unió Democràtica de Catalunya, però que sovint em pregunta com podem compartir espai amb el Partido Popular, i fan la pregunta, sobretot, en clau nacional.

I jo dic…

Si és bo que hi hagi una veu que defensi el projecte nacional de Catalunya al si dels Verds europeus, que és bo.

Si és bo que hi hagi una veu que defensi el projecte nacional de Catalunya -que l’han defensat fins ara- al si dels Socialistes europeus, que és bo.

Si és bo que hi hagi una veu que defensi el projecte nacional de Catalunya al si dels Liberals europeus, que és bo.

Ha de ser bo -que ho és- que al principal grup polític del Parlament Europeu, amb presència de gairebé el 50% en els governs dels Estats membres de la Unió Europea, hi hagi també una veu que defensi el projecte nacional de Catalunya. Entre d’altres moltes raons no podem deixar la visió de Catalunya en mans del Partido Popular perquè llavors els nostres companys europeus tindrien una visió esbiaixada de la realitat nacional catalana, de tot el procés que estem vivint i de les nostres reivindicacions. La veu de Catalunya ha d’arribar nítida i clara al sí del PPE, sense intermediaris i sense gent que la pugui desvirtuar i malinterpretar.

No seria bo que el Partido Popular fos l’única veu que escoltessin líders com ara Angela Merkel, Jean-Claude Juncker, Vivianne Reding, Enda Kenny, Durao-Barroso, Sarkozy o Van Rompuy. Els ponts de diàleg amb aquests líders i partits germans no es poden trencar. Ja ens ha barrat prou el pas i el diàleg el Partido Popular perquè ara li donem barra lliure a Europa.