Pactes municipals

Cada vegada és més certa l’afirmació que les eleccions municipals no acaben el dia de les eleccions, sinó, en molts casos, el dia de la constitució dels Ajuntaments. És el dia en què queda clar qui serà l’alcalde i com estarà configurat el govern municipal.

Hi ha casos, normalment pobles petits, on només un partit ha estat capaç de presentar candidatura. A Catalunya, aquest rol solia correspondre a Convergència i Unió, però el 26M ERC va presentar candidatures a 807 dels 947 municipis catalans (828 si comptem les Entitats Municipals Descentralitzades -EMDs-), i JxCat a 769 (800 comptant les EMDs). És a dir, el monopoli ja no ho és tant.

A Espanya, és el PP qui té aquesta més gran territorialitat. Això explica, en part, perquè la diferència en nombre de regidors entre PSOE i PP és de només 1.999 regidors (22.335 per 20.336), mentre que la diferència en diputats al Congrés és tan gran.

No és una cosa gens menor, aquesta de la capil·laritat territorial dels partits.

Deia, però, que el resultat final de les municipals es concreta el dia de la constitució dels Ajuntaments. I, en tres setmanes, això sembla la paleta del pintor. El que era vermell, ja no és tan vermell. El que era groc, de vegades es barreja amb el vermell, de vegades amb el violeta, de vegades amb el color que sigui que representa JxCAT, i un llarg etcètera de combinacions. Ja ho diu el refrany: el llibre dels colors està escrit en blanc.

Però, probablement, ni la política ni, especialment, com es fa la política avui (sobretot les campanyes), enllaça prou amb el refrany. Al ciutadà, durant la campanya, se li diu que el color és vermell, i més vermell serà si s’obté la confiança de la gent (canviï’s vermell per tots els colors de la paleta, serveix igual).

Però, després, ve la decisió de la gent i la llei, que no es pot oblidar mai. Perquè la representació pública s’obté a través del vot de la gent i es concreta a través de la llei. Només s’és regidor a partir del moment de prendre possessió del càrrec, fet que s’ha esdevingut aquest dissabte a la gran majoria d’ajuntaments. I, també, l’alcalde, d’entrada, no és el més votat a les eleccions, sinó el que obté la majoria absoluta de regidors el dia de la constitució de l’ajuntament. No ho diu en Manuel Valls, l’Àlex Pastor o la Mireia Ingla, això. Ho diu la llei.

Així, ens trobem que Ernest Maragall (ERC), Xavier Garcia-Albiol (PP), Carmela Fortuny (JxCAT) i Josep Fèlix Ballesteros (PSC), per posar quatre noms, han guanyat al seu municipi i no seran alcaldes. I no ho seran perquè Ada Colau (Comuns), Àlex Pastor (PSC), Mireia Ingla (ERC) i Pau Ricomà (ERC) han rebut els vots, respectivament, del PSC i el projecte de Manuel Valls, a Barcelona; amb ERC, els Comuns, Podem i Junts per Badalona, a Badalona; amb el PSC i la CUP, a Sant Cugat; i amb els Comuns, Junts per Tarragona i la CUP, a Tarragona.

He volgut mencionar diferents ciutats, diferents candidats, diferents partits, perquè quedi clar, quan alguns s’esquincen les vestidures, que el que els fa mal aquí, ells ho han provocat allà. I que el discurs d’“el més votat” l’esgrimeix ERC a Barcelona, però l’ignora a Tarragona, Sant Cugat o Badalona, l’esgrimeix el PSC a Tarragona, però l’ignora a Barcelona, Badalona i Sant Cugat. Etcètera.

Les campanyes fan veure que la gent escull el president del Gobierno, de la Generalitat, l’alcalde… I les campanyes escullen representants públics. I són ells qui elegeixen els executius a cada lloc.

Això fa que, també, siguin ells els qui puguin plantejar mocions de censura i canviar equips de govern. Molts a Catalunya es van alegrar de la moció de censura a Mariano Rajoy (partit més votat a les anteriors eleccions generals), però sense aquest sistema d’elecció indirecta de la presidència, aquesta moció de censura no hauria estat possible. Perquè si establíssim una relació directa entre el president i la ciutadania, estaríem posant les bases de lideratges personalíssims i messiànics. I allò estaria molt més lluny de la democràcia equilibrada que ara tenim. Evidentment, és la meva opinió personal.

Per tant, aquí no hi ha enganys ni traïdories. Aquí hi ha un vot per escollir representants públics i una llei que diu que és alcalde qui obté la majoria absoluta dels regidors i regidores. I només si ningú és capaç d’aconseguir aquesta majoria, aleshores és alcalde el cap de la llista més votada.

I, efectivament, si Manuel Valls no hagués anunciat que “regalava” els seus vots (que al final només van ser la meitat dels seus vots) a Ada Colau, molt probablement Ada Colau no hauria obtingut els 21 regidors necessaris, i Ernest Maragall no hauria fet cap esforç negociador (com va fer desesperadament) per aconseguir la complicitat d’Ada Colau. Perquè Maragall, essent com era el cap de la llista més votada, només li calia esperar que ningú obtingués la majoria absoluta. Ada Colau, sabent del “regal” de Manuel Valls, va fer el pacte amb qui li era més còmode fer-lo, que és amb qui ja havia estat governant amb ella part del mandat anterior, el PSC.

I, per tant, a partir dels vots de la gent, i a través de la llei, que és això la democràcia, i no una altra cosa, Ada Colau va ser escollida alcaldessa.

I la mateixa història, mutatis mutandi, valdria per a Badalona, per a Sant Cugat, per a Tarragona… Garcia Albiol té més del 37% dels vots, va arrasar a Badalona, però no serà l’alcalde, simplement, per la mateixa raó que no ho serà en Maragall a Barcelona (que ni va arrasar ni té el 37% dels vots): no va ser capaç d’aglutinar els regidors que li mancaven fins a la majoria absoluta. I el que fins ara era alcalde (recordem-ho, amb els vots de Garcia Albiol en una moció de censura l’anterior mandat en perjudici de Guanyem Badalona), l’Àlex Pastor, que va quedar tercer a les eleccions, serà alcalde perquè va negar el vot als segons (ERC-Comuns) i va amenaçar amb “deixar” que el cap de la llista més votada fos alcalde. A darrera hora i in extremis, ERC-Comuns van acceptar el joc, i van donar els seus vots al PSC per evitar que governés el clar guanyador.

En resum, que ningú s’escandalitzi tant amb els pactes d’aquí i d’allà, perquè sempre trobarem un pacte similar en direcció contrària, una mica més aquí, o una mica més enllà. L’important, en essència, és que qui va obtenir l’alcaldia dissabte, treballi sobre la base del seu programa o del programa acordat en les negociacions per obtenir els regidors necessaris per a la investidura, que aquest programa sigui transparent i es pugui explicar. Com també és important que els regidors i regidores a l’oposició la facin pensant amb la ciutadania i plantejant models alternatius de poble o ciutat.

Això és la democràcia. I així ha de seguir sent. I si no ens agrada d’aquesta manera, l’única via serà canviar la llei. Perquè el que no podrem canviar és l’altra pota de la democràcia: que la gent expressi les seves preferències a través de les urnes. Ni podrem, ni voldrem, ni cal, ni fóra bo ni és necessari.

Però això -el canvi de la llei- ja seran figues d’un altre paner. D’un altre post, vull dir.