Eurofrustració i Euroescepticisme

Eurofrustració i euroescepticisme

Fa uns anys, a l’univers del que genèricament anomenem Brussel·les convivien dues categories d’actors polítics a la partida: els europeistes i els euroescèptics. I, entremig, a dreta i esquerra, una gran amalgama de gestors del tempus polític. Avui una mica de gotes de l’Europa federal però demà, sobretot, grans dosis de l’Europa mercat.

Quan s’analitzen aquestes eleccions del 25 de maig, ràpidament apareix sobre la taula una qüestió que preocupa encara massa poc però que sens dubte té causes i raons ben reals sobre les que caldrà debatre. Es diu: «Aquestes eleccions donaran pas a l’augment dels euroescèptics, els antieuropeus, els populistes i els demagogs». I si hom es mira les enquestes país per país sembla clar que correm un elevat risc de que això acabi fent-se realitat.

S’està produint un combat, a vàries dimensions, on sembla que ara toca que en surten guanyadors, a cada dimensió, les opcions més extremes. Si parlem de les posicions dites progressistes, els vots fugen de la socialdemocràcia. Si parlem d’opcions més pròximes al lliure mercat, els vots fugen de la democràcia cristiana -amb forts components socials- i el centre-dreta tradicional. Si en un país la opció del lliure mercat l’encarnen forces liberals, els vots fugen dels liberals. I en cada una d’aquestes dimensions, els vots es mouen cap a opcions més allunyades del centre. Cap a l’extrema esquerra, cap a l’extrema dreta, cap al populisme radical. Cap a la demagògia, en tots els casos.

Hi ha la tendència a afirmar que creix l’euroescepticisme i que el proper Parlament, paradoxalment el més poderós de la història del procés de construcció europea, tendirà a tenir un important percentatge de diputats euroescèptics o, fins i tot, antieuropeus.

Tanmateix, aquest fenomen no es pot simplificar.

Per començar, els que ens considerem europeistes haurem de fer un examen de consciència. El projecte de pau, creixement econòmic i benestar a canvi de cedir sobirania es indiscutible. En canvi, per què augmenta el suport a les forces que qüestionen tot plegat? Evidentment, alguna cosa haurem fet malament.

Queda clar també, que en estar immersos en un procés d’abast històric, on 70 anys no són res -el 1986, seixanta nou anys després de la Revolució Russa, res feia preveure l’esfondrament de la URSS-, la població europea té assumit que el triangle pau-creixement-benestar no està en qüestió, i posa més l’atenció en la gestió del dia a dia, on la obra europea pateix encara de molts dèficits i segueix en combat permanent amb la resistència dels Estats a cedir sobirania. Han passat només 70 anys de pau, després de 400 anys de guerra, però donem la pau per consolidada a l’interior de la UE i comencem a mirar més la gestió que el projecte.

En tot cas, el cert és que hi ha tot un seguit d’europeistes convençuts que seguim creient en la viabilitat del projecte ideat per Jean MONNET i executat per SCHUMANN, ADENAUER i DE GASPERI. I no només creiem en la viabilitat del projecte, sinó que seguim creient -malgrat la lentitud de tot plegat- en el mètode per aconseguir-ho o, en tot cas, per anar-hi anant.

Anar-hi anant… Una expressió ben poc èpica però que descriu a la perfecció l’estat d’esperit dels qui han impulsat el procés fins aquí.

D’altra banda, hi ha els que pretenen treballar el procés com si ja s’hagués acabat. Són els ferms defensors dels Tractats, però ferms resistents a avançar. Tota la sobirania que es podia cedir ja s’ha cedit, i ara es tracta de que això funcioni. A aquest grup, això de la Unió política els sona a espai interestel•lar.

Hi ha els euroescèptics de tota la vida, amb els britànics al capdavant, i n’hi ha de recent arribats, que creuen que això ha anat massa lluny i que el que cal és tornar enrere. Desfer, fins on calgui, el camí recorregut fins ara per tornar a posar les sobiranies nacionals al lloc que mai haurien d’haver deixat.

Finalment, va emergint un darrer grup sobre el que cal prendre molta cura de no confondre amb els euroescèptics, perquè no en són. Tot al contrari. Són els eurofrustrats. Una mena de català emprenyat a l’europea.

Ells bo que hi creuen en l’Europa federal, però mai arriba… Ells bo que acceptaven el Mercat Comú per després poder seguir avançant… Però els fa l’efecte que l’Europa Mercat ja s’ha instal•lat tant, que no ens deixa avançar més… Ells bo que accepten el lema d’units en la diversitat, però de vegades es veuen massa units en allò que no caldria, i més diversos del compte quan ens caldria estar units.

Els del primer grup, els europeistes que encara creiem, per dir-ho d’alguna manera, hauríem de treballar molt, haurem de treballar molt amb els «eurofrustrats«. Ells volen el mateix final de trajecte: una Unió Europea política, federal, amb un mercat que funcioni per garantir l’estat del benestar.

La frustració ve per la lentitud del caminar i pel fet –cert- de que el procés es va idear amb aquell concepte de les solidaritats de fet, que implicava la construcció d’una gran organització econòmica que pels guanys que aportava havia de facilitar el caminar cap a la Unió política, que era i és el veritable objectiu.

Pel camí hem passat per diversos encreuaments, on sempre s’ha avançat cap a la Unió política, però sempre anant més de pressa i de manera més decidida cap a la Unió econòmica versió mercat.

No podem ignorar que tota aquesta arquitectura del procés sorgeix d’un context determinat, el de la Guerra Freda, on probablement era impensable que l’Est europeu formés part de l’invent, per exemple.

Els partidaris de la gestió del moment, els partidaris de l’Europa mercat, amb l’embolcall del discurs proeuropeu i paneuropeu, sempre han estat uns grans partidaris de l’Europa àmplia. Davant el debat, però, de l’aprofundiment de les institucions o l’extensió territorial de les fronteres de la Unió, sempre han estat partidaris de l’extensió per davant de l’aprofundiment. El mercat, sempre per endavant.

En aquesta tessitura, els europeistes sempre han acabat cedint perquè al cap i a la fi l’ideal final de la Unió política, un cop acabada la Guerra Freda, també incloïa i ha d’incloure la totalitat dels països europeus. Emperò, la gran reunificació i reconciliació d’Europa està tenint un preu: si el procés ja era lent a sis, a nou, a deu o a dotze -quan va acabar la construcció del flanc occidental de la Unió Europea-, com no ha de ser lent i feixuc a 28? I, més enllà del nombre d’Estats membres, que no hauria de tenir més importància, les tradicions i els perquès de les diferents adhesions.

El 1986, quan Espanya va entrar a la UE, òbviament que s’hi entrava per formar part del Mercat Comú, però les principals forces polítiques del país compartien un consens europeista, i eren per tant sabedores de que es tractava d’un procés a llarg termini que tenia per objectiu -un objectiu que compartien- una Unió política. Després, en funció dels colors dels diferents governs i de la gestió del moment, Espanya ha format part del bloc constructor d’Europa o del bloc dels gestors. I el mateix val per a Portugal i Grècia, que van completar les seves adhesions als anys 80.

No sabria afirmar amb aquesta contundència si avui l’Espanya de la majoria absoluta del Partido Popular segueix creient en el projecte de la Unió política o si, per contra, és dels que creu que això no pot anar més enllà i que cal gestionar el moment o, fins i tot, “si se tercia”, recuperar alguna competència en “mala hora” cedida.

A d’altres indrets la situació acaba sent la mateixa, encara que per raons diferents. La mateixa dinàmica de la Guerra Freda i el mal funcionament de l’economia planificada fa que l’Est europeu percebi la UE sí, com un espai compartit de llibertat i democràcia, però sobretot, com un mercat on les economies lliures funcionen.

En el debat aquell de la Unió política sobre la base d’importants cessions de sobirania amb la xarxa de cobertura que ens proporcionen les solidaritats de fet que dóna el mercat, els europeistes i els eurofrustrats som dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda políticament enfrontada a la dels euroescèptics, que tenen el populisme i la demagògia a una cara i un concepte carrincló dels Estats-nació a l’altra.

Els demagogs, populistes i euroescèptics només els uneix l’afany de deconstruir un artefacte polític que ha donat a Europa 70 anys de pau, creixement i benestar social.

Als europeistes i als eurofrustrats ens separa el grau de paciència o el grau de pressa que li volem donar al procés. Però ambdós grups som constructors d’Europa, d’aquesta Europa de pau, creixement i benestar a la que en cap cas, malgrat la greu crisi que estem havent de suportar, hem renunciat.

Ens tocarà, ens toca, seguir treballant plegats.