Citius, Fortius


Mai no he estat gaire col·leccionista de res, però la meva afició a les memòries i biografies ha fet que, a poc a poc i gairebé sense adonar-me’n, hagi anat aplegant una bona col·lecció de biografies, autobiografies i memòries.

Precisament, estic aprofitant l’anar amunt i avall d’aquesta precampanya per rellegir les memòries de Jean MONNET, en una versió editada pel Consell Català del Moviment Europeu.

No ho recordava, però és curiós veure com durant la primera meitat de la II Guerra Mundial, en paral·lel a la caiguda de França, Jean MONNET arriba a convèncer DE GAULLE i CHURCHILL de la bondat d’una idea sobre la que portava anys reflexionant: la unificació total del Regne Unit i França per millor combatre l’afany dominador i exterminador del règim nazi.

No se li va acudir aleshores a MONNET, allò. Tot venia de molt abans. De la I Guerra Mundial, on ell, juntament amb d’altres, va organitzar un sistema interaliat d’abastiment de matèries bàsiques pels estats en guerra i per a la població civil per tal d’evitar la competència entre aliats, d’assegurar-se els millors preus i de fer més eficient, doncs, l’economia de guerra i, a la fi, estar en millors condicions econòmiques per fer arribar la pau.

Llegint tot això que explica Jean MONNET a les seves memòries m’ha vingut al cap la situació a Ucraïna i el paper que malauradament està tornant a adoptar la Unió Europea.

Certament, a Ucraïna ja fa anys que convivien uns sentiments prorussos clars amb una ferma voluntat d’una altra part de la població, més occidental i occidentalitzada, d’avançar cap a un acostament a Europa.

Sense dissimular-ho gaire, la Unió Europa va situar-se al costat de la gent de la plaça Maidan en un procés que va acabar amb un canvi de govern i que va provocar la reacció del govern de PUTIN, fets que han generat dues crisis al nord del Mar Negre: la de Crimea i la de la Ucraïna Oriental.

Si en la part de la mobilització de la població ucraïnesa a Maidan la Unió Europea fou relativament activa, en aquesta segona fase -més incòmode, més militar, amb una presència indissimulable de Rússia- ens estem tornant a trobar aquella Unió Europea pusil•lànime, lenta, sense una posició comuna clara, i que mira, suplicant, de reüll, als Estats Units o per veure si, una vegada més, la resposta arriba d’Amèrica.

D’aquesta actitud de la Unió Europea hi ha mil causes i raons, però en aquest cas concret, n’existeix una de molt poderosa; i és que un terç del gas i el petroli que arriba a la Unió Europea prové de Rússia, i d’aquest, un 40% ho fa a través d’Ucraïna. Després d’altres conats de crisi energètica a Ucraïna els anys anteriors, el febrer de 2011 el Consell Europeu va reconèixer l’energia com un assumpte important a tenir en compte i va recolzar les iniciatives -iniciades per la Comissió Barroso II al 2009- destinades a implementar una veritable política energètica europea. Sempre a remolc, sempre lents.

Paradoxalment, allò que normalment és una gran dificultat, avui pot esdevenir una gran oportunitat per a la nostra economia. Espanya, com en tantes altres coses, també en això «is different». És una illa energètica. Està pràcticament aïllada en matèria d’energia, especialment petroli i gas. Espanya, de Rússia rep el 0% del seu gas, que prové en un 50% d’Algèria i en un 50% d’una desena de països, que fan arribar el gas liquat en vaixells. A través de set regasificadores, es converteix en l’estat europeu amb més capacitat de convertir gas líquid en gas. Tanmateix, no es té la capacitat de proveir la resta d’Europa, perquè no es disposen de les infraestructures adequades.

Sobre la taula de la Comissió Europea hi ha, mentrestant, el projecte MIDCAT que, perquè s’entengui fàcil, és el corredor mediterrani versió gasoducte, de 190 quilòmetres, que hauria de servir per connectar la península Ibèrica amb la resta d’Europa i poder-la, en conseqüència, abastir de gas. Si això estigués en marxa es calcula que a hores d’ara ja es podria estar subministrant gas per valor d’un 10% del que avui arriba de Rússia i, en tot cas, proporcionaria alternatives energètiques a la Unió Europea en cas de crisi amb el gran veí oriental.

Com és que no s’ha fet abans? Perquè qualsevol política comuna, sigui la que sigui, és incòmode per als governs. De fet, quan es diu allò de que la Unió Europea ha avançat a cops de crisi és exactament literal. De fet, la Unió Europea neix de la més gran crisi esdevinguda el segle XX -la II Guerra Mundial- sobre unes idees aplicades en el decurs de la segona crisi més gran del segle -la I Guerra Mundial-. Perquè, de fet, les idees de MONNET de compartir l’abastiment per assegurar la unió que donés força per guanyar les guerres també estan darrere de la idea de compartir el carbó i l’acer que dóna peu a la creació de les Comunitats Europees, primer, i de la Unió Europea, després.

Ara Ucraïna ve a demostrar com n’és d’imprescindible una política energètica comuna per garantir aquest abastiment que tant preocupava MONNET, en aquest cas l’energètic, que ens pugui fer més forts en matèria energètica, i molt més lliures per prendre decisions al món.

És a dir, amb més polítiques comunes, amb més cessió de sobiranies dels Estats a Brussel·les, tindríem una Unió Europea més coherent, però sobretot, tindríem una Unió Europea més lliure, més forta i més ràpida a l’hora de prendre decisions en matèria de política exterior.