És per a ahir
Por. Sentiment de debilitat. Percepció de desprotecció. Atur. Globalització. Deslocalitzacions. Desindustrialització. Corrupció que agreuja la percepció que qui hauria de resoldre els problemes de tots està ocupa en arreglar el seus xiringuitos. Molta educació i poques oportunitats. O oportunitats que no estan a l’altura. O, potser?, educació desenfocada en relació al món en construcció.
I sumem-hi que els polítics d’avui parlem rar i de lluny. I parlem llarg. Dóna la sensació que vulguem amagar la nostra incompetència darrere les paraules i utilitzem paraules buides. La major part dels polítics que conec parlem de forma complexa, perquè la realitat que gestionem o sobre la qual treballem no s’explica en curt, ni en tres paraules, ni en una piulada al Twitter. I això ja comença a sonar a tòpic. Però potser haurem de començar a plantejar-nos-ho. Quadratura del cercle, però caldrà.
Caldrà perquè al costat de tot el definit fins ara hi ha, amb importància creixent, un fenomen que no és nou, però que cada vegada que s’ha fet fort ha acabat esdevenint un atac frontal a la democràcia.
Si el populisme de dretes, d’esquerres, de centre o transversal, estan creixent arreu, i si sabem, perquè així ens ho diu la història i l’experiència, que els populismes són l’amenaça més important a la que hauran de fer front les nostres democràcies en un futur més o menys proper, ¿què esperem a reaccionar?
En altres èpoques de la història europea no es va reaccionar, es va deixar fer, i la foscor es va apoderar del continent. De debò no hem après res?
El món està globalitzat i això canvia les normes del joc. Perquè la globalització -entre molts beneficis que sovint donem per garantits de manera naïf- té uns efectes que generen aquesta inseguretat de la qual els populistes en saben treure profit. Quan ells creen un discurs sobre les bondats de la desglobalització, ¿nosaltres els interpel·lem i els demanem que ens donin garanties que les inversions i la indústria europea es quedaran en sòl europeu i seguiran generant llocs de treball? Perquè el que avui necessita Europa és una política de reindustrialització enfocada cap a la innovació, la recerca, la transferència tecnològica i l’economia circular. I això no vol dir ni desindustrialitzar-nos ni desglobalitzar-nos per molt fàcil que ens ho venguin els populistes.
El més dramàtic del discurs seria posar-lo en pràctica, perquè viuríem els efectes en carn pròpia. I si provem de negar la globalització o la necessitat de reindustrialització, no hi haurà marxa enrere amb efectes immediats.
I, a més a més, com s’ha demostrat amb el Brexit, normalment el populista, un cop ho “ha provat” i veu la magnitud del seu fracàs -malgrat l’èxit instantani, baixa del vaixell “i que ho arregli un altre”. Nigel Farage és populista, però no és idiota, i en guanyar el Brexit es va adonar de fins on era de tràgic tot plegat. I va plegar.
Per què, tanmateix, els populistes estan en fase de creixement? Perquè la resta no sabem comprendre les pors, les sensacions de desprotecció, la llunyania de la política, i deixem tot el camp obert al populisme.
Aquest és el nostre repte. I no és per demà. De fet, és per a ahir.