Una mica sobre Veneçuela
La crònica de la Júlia Manresa, des de Brussel·les, que publica avui l’ARA sobre la situació a Veneçuela amb una infografia on hom torna a veure el mapa de la guerra freda. Només això ja ens dóna una pista de què és el que està en joc a Veneçuela aquests dies.
En aquest context, paga la pena fer memòria ràpida de tot el que ha estat passant al país caribeny els darrers anys.
El 6 de desembre de 2015 es van celebrar eleccions parlamentàries a Veneçuela, amb un resultat pèssim per als interessos del president Maduro (recordem també que Veneçuela és un país amb un règim presidencial, és a dir, el president s’escull en eleccions diferenciades de les eleccions parlamentàries). En aquelles parlamentàries de 2015, dels 167 diputats de l’Asamblea Nacional, 112 van caure del costat de la Mesa de la Unidad Democrática (MUD), l’oposició.
El mes de maig de l’any 2017, el president Nicolás Maduro va crear per decret una Asamblea Nacional Constituyente per tal d’elaborar una nova Constitució. Evidentment, era un pretext per “eliminar” políticament la legítima Asamblea Nacional.
El 30 de juliol es van celebrar eleccions per elegir els 545 membres d’aquesta Asamblea Constituyente, en unes eleccions no reconegudes per l’anomenat Grupo de Lima (Argentina, Brasil, Canadà, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Guatemala, Hondures, Mèxic, Panamà, Paraguai i el Perú) ni per la Unió Europea. De facto, l’Asamblea Constituyente s’ha convertit en un parlament paral·lel al constitucional elegit el 2015. I, a principis de gener, Maduro va prendre possessió de nou com a president de Veneçuela, culminant el “by-pass” als òrgans constitucionals.
Aquesta presa de possessió com a president després d’unes eleccions convocades per una assemblea il·legítima, fruit d’unes eleccions considerades fraudulentes per la comunitat internacional, són les que han donat peu a la proclamació de Juan Guaidó com a president “encargado” (equivalent a interí) de Veneçuela.
La paraula “encargado” que va fer servir Guaidó en l’acte de proclamació és important. Perquè és la que fa la diferència entre la proclamació (constitucional) i l’autoproclamació (cop d’Estat). I és la que situa Veneçuela i el mandat de Guaidó pel camí de la convocatòria d’unes eleccions constitucionals, legítimes, vigilades per la comunitat internacional, que deixin el país en la situació prèvia a les eleccions de desembre de 2015. És a dir, el poble veneçolà s’ha de poder tornar a expressar en unes eleccions constitucionals i lliures i, a partir d’allí, tornar al camí de la democràcia.
A mi no m’ha agradat mai ni Hugo Chávez ni Nicolàs Maduro. Però no em costa gens reconèixer, perquè és la veritat, que tant Chávez com Maduro van arribar al poder per vies constitucionals i les seves presidències eren legítimes. Això és fins que Maduro va veure que podia perdre el poder després de les eleccions de desembre de 2015 i va decidir prendre la via ràpida de la dictadura parlamentària.
Ja he expressat el meu suport a Juan Guaidó i considero que, a Veneçuela, la Unió Europea ha de fer de mediadora entre els demòcrates i la democràcia. No vaig dir “entre Maduro i l’oposició”, perquè hauria estat com dir “entre la dictadura i la democràcia”. I entre la democràcia i la dictadura no hi pot haver mediació possible. Ara bé, el pitjor que ara podria passar és que els demòcrates, que són els que tenen la raó en tot el que està passant a Veneçuela (no ara, que també, sinó en els darrers anys), cometessin l’error de posposar “una mica” la democràcia per tal de derrotar la dictadura.
Deia l’opositor assassinat pel règim de Cuba, Oswaldo Payá, que “no hi havia dictadures d’esquerres o dictadures de dretes sinó, simplement, dictadures”. Quanta raó! I a les dictadures se les derrota amb democràcia. I si amb democràcia no n’hi ha prou, amb més democràcia, és a dir, més llibertat, més escoltar i entendre l’altre (perquè els Chávez i els Maduro mai apareixen per casualitat o accident, sempre hi ha unes causes), i un respecte absolut a l’estat de dret.
A Veneçuela, això s’ha de concretar ràpidament en unes eleccions constitucionals lliures. I és en aquest trànsit cap a la democràcia, on la Unió Europea ha de ser capaç de fer de mediadora, d’ajudar a l’oposició democràtica, perquè el procés sigui democràticament impecable i impol·lut.
La Unió Europea no hauria de dubtar gens en això i no hauria d’aparèixer en el taronja dels equidistants al mapa al qual feia referència al principi.
Els veneçolans i el país es mereixen una oportunitat. Veneçuela avui és un estat fallit, amb una diàspora de milions de persones que han hagut de marxar del país, de ben segur que molts per qüestions polítiques. Però, molts més veneçolans han hagut de marxar perquè la seva economia es troba col·lapsada, ni hi ha feina ni estabilitat econòmica, ni tenen la més mínima possibilitat de subsistir, si no és per la beneficència (per no dir clientelisme governamental). Veneçuela es mereix una oportunitat política. Ja ha quedat demostrat que el populisme post-chavista no només ha acabat amb el sistema democràtic, sinó que també amb una economia que segurament podria ser de les més importants de Sud-Amèrica.
És urgent que es prenguin decisions a Brussel·les. I, des del Parlament Europeu, ho impulsarem la setmana entrant, perquè, si no les pren Brussel·les, les prendrà Rússia o la Xina, més per desestabilitzar la regió o el mapa geopolític mundial que no pas per interessos de legitimitat democràtica.