L’spitzenkandidat, l’elecció del president de la Comissió Europea
La fotografia fa just 5 anys era aquesta que veieu: una reunió informal a la localitat sueca d’Harpsund, on es van trobar Angela Merkel (EPP), Mark Rutte (primer ministre holandès, liberal), David Cameron (en aquells moments, primer ministre britànic, conservador) i Fredrik Reinfeldt (primer ministre suec, EPP). L’objectiu d’aquesta trobada era salvaguardar la capacitat del Consell Europeu –dels Estats– de proposar un candidat a la Comissió Europea.
Per què en aquell moment estaven veient arrabassada la seva capacitat de proposar que sempre havien tingut?
Perquè les famílies polítiques europees –bastant al marge de la voluntat dels seus estats– van adoptar el compromís de democratitzar l’elecció del president de la Comissió Europea a partir del resultat de les eleccions al Parlament Europeu, segons el Tractat de Lisboa. Així doncs, aquestes famílies van fer els processos d’elecció per designar els seus candidats a nivell europeu –els spitzenkandidat–. En el cas del Partit Popular Europeu, el candidat a president de la Comissió Europea va ser Jean-Claude Juncker; per la família socialdemòcrata, Martin Schulz; per als liberals, el seu spitzenkandidat va ser Guy Verhofstad; per als verds, una doble candidatura de José Bové i Ska Keller; i, per l’Esquerra Unitària, Alexis Tsipras.
Per primera vegada des de la fundació de les institucions europees, es produïa una competició electoral entre famílies europees, no només per configurar l’Eurocambra, sinó també per escollir el president del govern europeu.
El guanyador de les eleccions europees va ser el Partit Popular Europeu. Per tant, qui havia de ser president de la Comissió Europea era Juncker, vist el resultat de les eleccions del 25 de maig de 2014.
La proposta, tal com diuen els Tractats, l’ha de fer el Consell Europeu. Però, tornant a la fotografia de l’inici, els Estats no acabaven de veure amb bons ulls aquella idea de l’spitzenkandidat.
Malgrat aquesta posició dels Estats, les famílies polítiques ja s’estaven posant d’acord, especialment, les majoritàries. Juncker i Schulz volien transmetre de forma clara als Estats que el Parlament Europeu només estava disposat a investir Juncker, el guanyador de les eleccions europees.
I la cosa va sortir bé. El Consell Europeu no va tenir més sortida que proposar Jean-Claude Juncker, que va ser escollir en una votació per 422 vots a favor, 250 en contra, 47 vots en blanc i 10 de nuls. Els vots a favor sortien, principalment, del grup del PPE, del grup S&D i del grup liberal, tot i que va haver-hi delegacions nacionals, com la del PSOE, que se’n van desmarcar i hi van votar en contra. Personalment, el meu vot fou favorable; només pel fet de com l’estàvem escollint –pel procés d’spizenkandidat– ja justificava el meu vot favorable.
La fotografia, avui dia, és molt diferent de la que us plantejava a l’inici. Els primers ministres estan entrant al joc de la negociació entre projectes polítics. Ja no parlaran només de persones, ja no parlaran només a porta tancada, sinó que comencen a parlar de projectes que han estat referendats, amb major o menor força a les urnes. És, en definitiva, una passa més en la democratització dels llocs de presa de decisions de la Unió Europea.
En la darrera reunió informal del Consell Europeu, el passat 28 de maig, els primers ministres i caps d’Estats van decidir nomenar uns responsables de buscar consensos per l’elecció del president de la Comissió i de la resta d’alts càrrecs que cal renovar (top-jobs, en llenguatge de la bombolla de Brussel·les). Aquestes persones són, en nom del PPE, Andrej Plenkovic, primer ministre Croàcia, i Krisjanis Karins, primer ministre de Letònia, (els dos ex diputats del Parlament Europeu de la legislatura que ara acaba). En nom dels socialistes europeus, els responsables són Pedro Sánchez, president del Govern d’Espanya, i Antonio Costa, primer ministre de Portugal; i, en nom dels liberals europeus, Charles Michel, primer ministre de Bèlgica, i Mark Rutte, primer ministre dels Països Baixos.
Pel que fa als candidats a presidir la Comissió Europea, els spizenkandidat, són: Mandred Weber (PPE), Frans Timmermans (socialista), Ska Keller i Bas Eikhout pels Verds; Oriol Junqueras per l’Aliança Lliure Europea; i Nico Cué i Violeta Tomic per l’Esquerra Unida Europea. Sobre la família liberal europea, està vivint un procés de convergència amb el moviment polític d’Emmanuel Macron i no ha acabat d’adoptar una posició clara i ha escollit diversos “candidats estrelles”, entre ells, Guy Verhofstadt, que ja va optar a la presidència de la Comissió en l’anterior legislatura, Luis Garicano o l’actual comissària de Competència, la danesa Margrethe Vestager, i que darrerament els mitjans de comunicació situen com una de les millors posicionades per substituir Juncker.
Des del meu punt de vista, i vistos els resultats de les eleccions europees, tinc cada vegada més clar que la presidència de l’executiu ha d’anar a parar a mans del PPE, que ha estat el guanyador de les eleccions, en un panorama on és clar que caldrà repartir responsabilitats entre tots els altres actors de la política europea, d’altres famílies polítiques europees, especialment els socialistes, els liberals i els verds.
En resum, amb aquest procés d’spitzenkandidat estem avançant en l’enfortiment de la democràcia al si de les institucions europees. Hem d’aconseguir empoderar aquest càrrec amb més democràcia, perquè sigui un president real, executiu, del govern europeu, de la Comissió Europea; perquè sigui, al cap i a la fi, el que ja és, el president de totes les persones que conformem aquesta Unió.