Mentides

Quarts de nou del vespre. Rebo un missatge de Whatsapp, i un altre i diversos més amb un mateix missatge. L’expresident Carles Puigdemont surt com un dels favorits per rebre el Premi Nobel de la Pau 2018. Així ho publicava la revista TIME.

Després dels whatsapps, van començar a aparèixer tuits, alguns molt propers a la presidència de la Generalitat, que es feien ressò de la notícia i traslladaven, és clar, la importància del fet.

El cert és que la notícia ja aclaria que tot plegat era un resum de què deia la casa d’apostes Ladbrokes, que en el cas de Puigdemont pagava 12 a 1 si guanyava el premi Nobel. És a dir, que la cosa ja no era tan seriosa com podien fer pensar els tuits i whatsapps que corrien entre els catalans.

Tot i que la font era una casa d’apostes, hom podia pensar que el fet noticiable era que Puigdemont estigués entre els 331 nominats al Premi Nobel de la Pau. I el cert és, que si així fos, seria notícia de les grans.

Però no ho sabem! Ni ho saben! I no ho sabrem fins a l’any 2068. Sí, ho heu llegit bé: fins a l’any 2068, que és quan el reglament dels Premis Nobel diu que es podran fer públics els noms d’aquests 331 nominats (50 anys després). Per exemple, a l’arxiu del web del Premi Nobel, avui, la darrera llista de nominats que apareix és la que correspon al premi Nobel de 1967, que, per altra banda, es va declarar desert.

L’únic que sabrem ara és qui és o qui són els guardonats amb el premi Nobel de la Pau 2018. Si és l’expresident Puigdemont, caldrà felicitar-lo, i caldrà reconèixer que aquest post ha estat completament desenfocat. Equivocat, fins i tot.

Però, mentrestant, darrere la notícia de TIME, que quan hom la llegeix en 30 segons s’adona que la cosa no té massa consistència, s’hi han apuntat mitjans i ciutadans.

Me’n faig ressò per aclarir les coses -manies que té un- i, sobretot, perquè em sembla un bon exemple del que ha estat i està essent el procés en el seu vessant internacional.

De petites notícies, i fins i tot de mitges veritats fetes notícia, el procés ha sabut fer-ne grans veritats Catalunya endins. Per això, molts a Catalunya, setmanes després del 27-O, ja en plena aplicació del 155, abans del 21-D, quan ningú havia reconegut internacionalment Catalunya, encara m’aturaven i m’explicaven que els havien dit que «Finlàndia estava a punt de reconèixer la República», que «Israel també està a punt», que «algun país dels Balcans ja ho té clar», que «els Estats Units comença a haver-hi debat»…

És a dir, un exemple més de “postveritat”, que com bé diu la seva pròpia definició és un eufemisme de mentida, o de mitja veritat. I es fan servir les postveritats quan una informació no es basa en fets objectius verificables, sinó en interessos particulars per aconseguir tenir influència social apel·lant a les emocions, creences o desitjos de l’opinió publica.

Mentides.

I tal dia farà un any.