El repte de debò després de 40 anys

Si hagués de fer servir una sola paraula, diria que sí. Que la Constitució de la qual avui celebrem el 40è aniversari ha complert amb les expectatives d’aquells que la van crear i del poble espanyol que la va validar en referèndum el 6 de desembre de 1978. En aquest sentit, continuo pensant que un projecte com el documental de “La Transició”, de Victoria Prego (el podeu trobar amb facilitat a YouTube), ajuda a comprendre tot el que es va fer en aquells anys. Ajuda a posar-nos les ulleres dels anys 70, exercici imprescindible abans d’emetre molts dels judicis gratuïts que es llegeixen aquests dies sobre el “règim del 78”. Un règim que és democràtic, malgrat tot.

I quan es conversa amb profunditat amb la generació protagonista d’aquells dies, un se n’adona -i fins i tot ells mateixos se n’adonen- que hem fet un llarg camí des d’aleshores. Però cal prendre una mica de perspectiva per a veure-ho. El dia a dia de la política, sovint, ens endinsa en un mar de boira massa espessa.

El cert és que la Constitució del 78 encara avui és rellevant, perquè qualsevol democràcia sempre necessita que la seva constitució sigui rellevant. És clar que, avui dia, fins i tot una part d’aquells que la van crear i votar, creuen que cal posar-la al dia. Però també, molts, destaquen que l’esperit de reconciliació i entesa que van fer possible aquells acords polítics han estat oblidats o deixats de banda per posteriors desenvolupaments constitucionals.

Una part d’aquests veuen això com una fallada sistèmica. D’altres ho veuen com el gran repte per a les generacions que no van participar del consens del 78. Per cert, comença a ser recurrent l’argument que som molts els que no hem pogut votar la Constitució per una simple raó cronològica: el 1978 no teníem 18 anys. És un argument simple que cala. Però pensem una miqueta abans d’utilitzar aquest fràgil argument. Cap nord-americà, cap, ni un, ha votat la seva Constitució. I no per això la qüestionen.

El que de debò està en joc és si la nostra generació és capaç de construir un nou consens constitucional que cobreixi les nostres expectatives i, el que és més desafiant, si som capaços de posar-nos d’acord en quines són aquestes expectatives col·lectives.

L’adaptació de la Constitució als nous temps no és la part difícil. La part difícil és, primer, ser conscients que, als anys 70, es va forjar un consens al voltant de llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia. Llibertat significava democràcia. Amnistia significava perdó i reconciliació. Autonomia significava el reconeixement de la diversitat interna espanyola (quatre llengües, més de quatre cultures, el sentiment, entre alguns espanyols, de tenir una pluralitat d’identitats…). Va haver-hi una vegada en què tot això va ser un fet. Avui només la llibertat i la democràcia és viva, sense deixar d’estar amenaçada. Però tenim un debat evident sobre l’abast real de l’amnistia, amb una insistència per fer, per exemple, polítiques de memòria tendencioses. Com molt bé escrivia aquesta setmana l’Antoni Puigverd a La Vanguardia, “la memòria o és inclusiva o no és històrica, sinó una victòria retrospectiva, que replanteja el conflicte i estimula el retorn de l’adversari”. I tenim, també, un debat molt real al voltant de la diversitat interior d’Espanya.

Ambdós debats, el de la memòria i el de la pluralitat d’identitats, són tan sensibles que precisen molt esforç polític abans de començar a plantejar-se cap reforma constitucional.

És per això que podríem entretenir-nos a definir quins canvis podríem incorporar a la Constitució espanyola, però la qüestió és tan seriosa que no podem plantejar-la com si es tractés d’una tertúlia de bar.

Abans d’escriure cap proposta seriosa ens cal recuperar moltes dosis d’empatia -és a dir, entendre perquè l’altre pensa el que pensa-, molta pedagogia -és a dir, explicar als altres perquè jo penso el que penso-, i necessitem amb urgència una visió política del conjunt d’Espanya des de la seva diversitat i pluralitat, fet que no es qüestionava, o no tant, fa quaranta anys i ara sembla que sí. Una visió que hem de construir entre tots, assumint la nostra diversitat. Una visió que, sobretot, no es pot construir contra ningú però tampoc excloent, menystenint o negant a ningú.

I aquest és el repte real. Molt més que no pas posar-nos a escriure reformes constitucionals.