CARTA OBERTA A LA MILITÀNCIA D’UNIÓ DEMOCRÀTICA

Estimat/da militant

Molts de vosaltres a hores d’ara ja sou coneixedors de la meva decisió de demanar la baixa com a militant d’Unió Democràtica de Catalunya, així com de continuar com a membre del Parlament Europeu en la defensa de Catalunya i dels ideals de la democràcia cristiana amb els que em vaig comprometre durant la campanya electoral de maig del 2014.

Moltes coses es diran a l’interior del partit sobre aquesta decisió llarg temps meditada. Totes elles les tinc assumides. Però és la meva obligació dirigir-me a tots vosaltres, i a través vostre i d’aquesta carta oberta, també al conjunt de simpatitzants d’Unió Democràtica per explicar-vos, directament, les raons d’aquest decisiu pas.

El 14 de juny del 2015 Unió va celebrar la seva consulta. Una consulta que la història jutjarà amb molta més generositat que no pas ho fou aleshores, perquè en política els moments són gairebé tan importants com les accions. Ara, transcorreguts els mesos, sembla clar que la veritat era la d’Unió. Però Unió no va encertar el moment.

Pocs dies abans d’aquella consulta vaig publicar un article titulat ‘Sí/Sí. Sí. De camí cap al Sí definitiu’ en què explicava la naturalesa del meu vot i feia memòria de les raons que em van fer entrar a Unió. Hi escrivia: “Vaig entrar a Unió fa 20 anys per tres raons: perquè a casa hi havia el ‘Divendres de Passió’, tapa vermella; perquè em sentia, com em sento, nacionalista; i perquè creia que, al costat de la qüestió nacional, a Catalunya li calia molt més, un molt més que jo havia anat descobrint a poc a poc en la democràcia cristiana (justícia social, economia social de mercat, personalisme comunitari). I Unió ho tenia tot. Ho té tot”.

Ho tenia tot.

Vam quedar-nos a les portes d’entrar al Parlament de Catalunya a l’obtenir un nombre de vots molt i molt respectable. Però la realitat –o la història- mai la fan els qui es queden a mig camí, sinó els qui arriben a la meta. I no hi vàrem arribar. I es van cometre errors. Per exemple, no vam defensar amb prou contundència els plantejaments que ens van fer guanyar la consulta interna del 14 de juny per tal d’atraure més vots cap a les urnes tant el 27 de setembre com el 20 de desembre. Però no només això, durant massa temps el partit va aparèixer massa a prop dels poderosos i massa allunyat del carrer. Vosaltres sabeu que sempre hem estat molt més propers a la gent del que s’ha volgut fer veure. Però en política és important també el que sembla. I vam semblar distants. Tenir la raó no et fa més convincent. I si no ets proper –física i dialècticament-, tenir raó pot arribar a semblar arrogant.

Tanmateix -digueu-me il·lús-, l’estiu i la tardor del 2015 entreveia un partit diferent. Un partit disposat a superar d’una vegada per totes les lluites intestines, disposat a superar els reptes que plantejaven el 27S i el 20D i, tot seguit, preparar i executar un Congrés Nacional -ja previst per a la primavera del 2016- que servís per regenerar el partit, fos quina fos la nostra representació institucional. I regenerar-lo en tots els sentits: cap enfora i cap endins. En l’agenda nacional, explicant millor el que som, perquè el què som no cal canviar-ho. I en l’agenda social comprometent-nos més, estan molt més atents als neguits de la gent. Saber posar-nos al seu costat, sense populismes, però sense suficiències.

El resultat de tot plegat, a la vista està, va ser el pitjor de tots els previstos, perquè llavors tots els escenaris eren possibles. I en Duran va plegar. La persona que havia portat el partit a les cotes més altes va dir-nos adéu-siau i va deixar el comandament de la nau. I aquell dia -el 16 de gener- se’l va aplaudir amb el cor. Es quedava, però cedia el timó a una nova generació. Una nova generació que immediatament va posar-se mans a la feina per preparar el nou Congrés Nacional ordinari, i va iniciar la renovació del partit a nivell local i comarcal i la ponència estratègica del Congrés.

Si més no, per entremig se’ns va creuar la gestió d’una atàvica i pèssima situació econòmica, heretada d’un determinat estil de gestionar el partit dels darrers 20 anys com a mínim. 20 anys amb una certa gent que se’ls ha passat pràcticament tots en la direcció en llocs d’important responsabilitats, estiguin o no avui a Unió Democràtica. I amb la gestió d’aquesta situació econòmica arriba el preconcurs i la decisió d’invertir l’ordre dels congressos, és a dir, realitzar primer el congrés de reforma dels Estatuts, per acabar després amb la cloenda del període congressual ordinari durant el mes de setembre, un cop aclarit l’escenari econòmic.

Arribats a aquest punt, el cert és que al llarg d’aquest 2016 s’ha fet més evident als meus ulls que aquella oportunitat de regenerar Unió Democràtica, una vegada produït el canvi de lideratge i tenint en compte la quantitat de bona gent existent, no era ni molt menys una oportunitat real. I no per la situació econòmica, ni tan sols per la conjuntura política o el comandament d’en Ramon Espadaler. En absolut. No era una oportunitat real perquè alguns mantenen i volen mantenir intacta la seva capacitat d’influència i, el que potser és pitjor, ni tan sols pensen renunciar al seu estil.

Han anunciat que volen abandonar els càrrecs, però no tenen cap intenció de permetre’s cap mena d’esmena al passat recent del partit.

Dit d’una altra manera, malgrat certes enretirades molt visibles, lloables i aplaudides, hi ha d’altres persones que creuen necessari seguir no només influint, sinó desballestant qualsevol intent de renovar el partit i portar-lo cap endavant, cap al segle XXI.

És evident, per tant, que davant d’aquesta conjuntura és fa absolutament inútil tenir cap mena d’aspiració intel·ligent a regenerar el partit. Unió necessitava ésser regenerada ara i aquí, i sobre tot per dintre. I tanmateix, Unió no necessita, per a regenerar-se, de l’enèsim combat intestí.

És per tot plegat que ahir al vespre vaig presentar la meva renúncia a seguir formant part d’aquest projecte col·lectiu que ha ocupat els darrers 22 anys de la meva vida, al que he dedicat el millor de mi mateix i que m’ho ha retornat amb moltíssimes més satisfaccions que decepcions.

He estat testimoni privilegiat de moments clau de la nostra història; he pogut servir des d’Europa amb la gran mestra Concepció Ferrer; he pogut servir des del Congrés dels Diputats integrat al grup parlamentari català de CiU i he pogut servir a la ciutadania de Badalona, un lloc que em va fer patir molt personalment, però que alhora em va fer créixer moltíssim en tots els sentits. Per no estendre’m dels darrers anys de servei al país des del Govern de Catalunya, al costat de la vicepresidenta Joana Ortega, primer, o al capdavant de la Direcció General de Relacions Exteriors, després.

Certament, hi he guanyat més jo que no pas Unió, i sempre hauré d’estar agraït al partit i a la gent que en cada moment van tenir confiança en mi per poder anar desenvolupant responsabilitats creixents. Des del Quim Vallès, en Xavier Armengol, en Salvador Sedó o en Toni Castellà, fins a en Llibert Cuatrecasas, en Josep A. Duran, en Josep Maria Pelegrí, en Toni Font, la Sònia Recasens o la Joana Ortega, entre tants d’altres que si oblido no és per intenció sinó per la mala memòria.

Avui faig aquest pas perquè Unió hi pugui seguir guanyant. Ara, amb mi en el seu interior, hi perdria. Quedar-me a Unió, des de dintre, voldria dir recollir la voluntat de totes les persones que al llarg d’aquests mesos m’han demanat que assumís més responsabilitats al partit, organitzar-los, i iniciar una batalla llarga convencent a la majoria de la bondat i de la necessitat de les nostres idees de canvi. Una batalla que, guanyés qui la guanyés, donaria com a resultat un partit mort. Una batalla en què no estaria disposat -perquè no hi he estat mai- a fer servir males arts i joc brut.

Sóc membre del Parlament Europeu fruit d’una coalició que ja no existeix, i en nom d’un partit, Unió Democràtica, que deixarà de ser el meu. Però sóc membre del Parlament Europeu, sobretot, perquè entre en Ramon Tremosa, la Izaskun Bilbao i jo mateix vam obtenir 549.096 vots a Catalunya. I aquests vots els vam obtenir, a Catalunya, reclamant poder votar. I els vam obtenir fent una campanya d’una determinada manera, molt a prop de la gent del país, des de La Mina a Deltebre, des de Vielha a Figueres, passant per Capçanes o Llerona, contra l’opinió de molts i l’absència d’uns quants. És a dir, amb la proximitat per senyera, i la preocupació per les persones per endavant.

Em sento, per tant, completament legitimat per seguir exercint aquesta responsabilitat que no em va donar Unió, sinó que em va donar la ciutadania de Catalunya amb el seu vot. Unió -vull dir-ho tot- em va donar l’oportunitat -forçada, reconeguem-ho- d’intentar-ho. Només oportunitat. Els qui em van acompanyar amb més força aquella primavera del 2014, molts ja no són a Unió. D’altres sé que comparteixen la passa que estic donant. I, com tot a la vida, d’altres se sentiran decebuts pel que faig ara, o no ho acabaran d’entendre.

Només sé que tinc dues divises a la vida: una, fer cada dia la feina ben feta, com a millor estratègia per poder seguir fent feina l’endemà. I dos, fer tot el necessari per tal de dormir bé cada dia, ben tranquil amb la meva consciència. I si avui no fes el que estic fent, no podria dormir bé. Cadascú és responsable de les seves decisions i accions.

Espero de tot cor que, almenys, sapigueu entendre aquesta decisió. I a tots els amics i amigues que he fet durant aquests anys (sí, en política es poden fer amics!), dir-los que sóc i seré el de sempre – en Paco- i que podran comptar amb mi per al que calgui. I als treballadors d’Unió, amb qui he compartit molts i intensos moments, vull agrair-los especialment la seva professionalitat, predisposició i bon fer durant tots aquests anys.

Continuaré treballant des de Brussel·les en nom dels ideals d’Unió -ara en la meva condició d’independent- i per Catalunya. Almenys Catalunya -n’estic segur- no em decebrà mai.