Asilar refugiats i el procés

Aquesta setmana hem sabut que el comissari Avramopoulos ha respost la carta que en el seu dia li va enviar el president Carles Puigdemont en relació a la capacitat del Govern de Catalunya i la societat catalana per acollir fins a 4.500 persones refugiades.

La resposta ha estat clara i transparent. I, a més, ha estat la resposta que segur que no hauria volgut el Govern espanyol.

No cal que es posin vermells. Amb la resposta del comissari grec no hi ha espai per enrogir de vergonya o envermellir d’ira. Només hi ha espai per deixar de costat aquesta estúpida tossuderia política i posar-se, des de ja, a treballar amb els governs autònoms -perquè Catalunya no ha estat l’única- i amb les grans ciutats -que també han estat proactives- per tal que tots plegats, des d’aquest racó occidental de la Mediterrània, liderem un espai de solidaritat. Però, més enllà de la solidaritat, liderem un espai d’esperança que torni a posar Europa com una idea que feia servir l’economia i el poder per posar-los al servei de les persones, no al servei dels difusos interessos dels Estats.

Catalunya, liderant la petició i posant-la sobre la taula de la Comissió Europea, ja ha guanyat.

I parlant de Catalunya… la petició a Brussel·les i la seva resposta exemplifiquen allò que sempre he defensat en relació a la vessant internacional del procés, i que influeix decisivament en la meva opinió global sobre el mateix: hi ha una legislació que cal complir, hi ha unes conductes que cal seguir, hi ha unes formes que cal respectar. Quan es compleix, se segueix i es respecta, els resultats són uns. Quan no, el resultat és el silenci.

Que complint, seguint i respectant no es va tot el de pressa i potser no s’arriba exactament on es voldria? Potser. El que és segur, sens dubte, és que si no es compleix, no se segueix o no es respecta, la reacció de Brussel·les i de la comunitat internacional i el nostre destí van a parar al mateix cap del carrer: el silenci.