Diada Nacional de Catalunya 2018

«El que li passa al nostre país, al món, depèn del que nosaltres fem amb el que els altres ens han deixat».

Això deia Robert Kennedy en el pròleg del llibre Profiles of Courage del seu germà, el president Kennedy.

Els catalans d’ahir ens van deixar un cert sentit de resiliència i, per això, commemorem, com diuen alguns amb sornegueria, una derrota. Però també ens van deixar un afany per intentar fer allò que el nostre entorn no fa i que ens ha portat a fites insospitades. O no vam ser capaços de fer una revolució industrial com i quan es va fer?

Alhora, però, aquesta tendència a caminar fins als límits, i una mica més enllà, de vegades també ens ha portat a saltar pel pedregar i fer-nos mal a nosaltres mateixos. Només la resiliència ens ha anat salvant, al llarg de la història. I també ho farà ara, n’estic convençut. I probablement no en el sentit que alguns entenen resiliència, com a sinònim gairebé de resistència i entossudiment.

El que afirmava Robert Kennedy el desembre de 1963, però, ens ha de seguir interpel·lant avui: què fem amb el que els altres ens han deixat? En funció de com ho entenguem, estarem preparant diferents futurs per als nostres fills.

Hi ha una memòria que serveix per saber d’on venim i poder saber on anem. És la memòria que construeix les nacions, els sentiments d’història compartida, identitats de vida en comú al llarg dels anys. És la memòria que ens permet avançar sobre la base del que han fet els qui ens han precedit i el que hem après d’ells. Aquesta és la memòria del meu Onze de Setembre. Saber d’on venim, per projectar-nos en el futur com una comunitat de persones més pròspera, més justa, més culta, més solidària, amb més veu més enllà dels nostres límits. Una veu que no siguin crits trumpians, sinó veu respectada.

Hi ha una memòria, però, que no serveix per construir gairebé res. És la memòria que pretén reescriure la història amb fins polítics. La història l’escriuen, en un primer moment, els vencedors. Després, els historiadors. Si la memòria l’escriuen els polítics, els periodistes, els tertulians, aleshores simplement es pretén fer història en directe, la qual cosa simplement és un oxímoron. Una contradicció.

Vivim uns temps on aquesta segona memòria es vol imposar. És una memòria que, paradoxalment, pretén que oblidem les conseqüències del que ha passat al llarg de la història, i que, tal com si fóssim el boig professor i en Michael J. Fox amb el seu Lorient, retrocedim en el temps per art de màgia i modifiquem el curs de la història.

És una tendència aquesta que no és patrimoni dels catalans (en el futur hi haurà qui voldrà fer oblidar o modificar el record de la instrucció del jutge Llarena, per exemple), però que avui a Catalunya es practica amb fruïció per part de massa gent, de tots dos costats.

I aquí volia arribar:

Dos costats.

Així és com tenim avui el país. Agradi o no agradi veure-ho. Els catalans d’ahir ens van donar una societat, un país. I els catalans d’avui, cada vegada més, ens veiem obligats a parlar de «costats». Seguirà interessant a un costat accentuar la fragmentació, seguirà interessant a un altre costat negar la fragmentació, i viure i actuar com si aquesta no hi fos. Les dues actituds tenen una sola conseqüència: la divisió dels catalans. Això és el que hem fet, i estem fent, amb el llegat dels nostres avis.

No fa tant que era un consens aquella frase atribuïda a Jordi Pujol però que, de fet, sembla que fou d’en Llibert Cuatrecasas: «és català qui viu i treballa a Catalunya, i té voluntat de ser-ho». Avui, per a molts, això no és prou. Sembla que només és català qui viu i treballa a Catalunya, té voluntat de ser-ho, i vol la independència de Catalunya.

I no tots els que ens sentim catalans podem compartir ja aquesta frase en tota la seva literalitat. Ens hem trencat.

Si algú hagués anat a dormir el vespre del 18 de juny de 2006 (el dia del referèndum de l’Estatut) i es despertés avui no podria creure’s que només han passat dotze anys. Han passat tantes coses que semblaven impossibles que passessin mai, que ja no m’atreveixo a pensar «això no pot passar».

En aquesta Diada de 2018, només desitjo una sola cosa: que no ens trenquem més.

Malgrat tot, i perquè em segueixo sentint tant català com el que més, tant espanyol com el que més (a la meva manera), tant europeu com el que més, en la nostra Diada Nacional, acabo dient el que sempre he dit altres anys:

VISCA CATALUNYA!

I que ho puguem seguir dient mentre anem treballant per entregar als nostres fills un país de convivència, com sempre havíem estat, un país on capiguem tots, com sempre hi havíem cabut, un país adaptat al seu entorn, com sempre ho havíem estat, un país líder en moltes coses, com sempre hem liderat, un país que valgui la pena per venir-hi, per quedar-s’hi i per viure-hi en democràcia i llibertat.