Carta al president Puigdemont

Benvolgut president,

Escric aquestes ratlles quan el comú dels mortals encara no sabem com acabarà tot. De fet, el que no sabem és si de les seves decisions i de les dels altres dirigents polítics de Catalunya i d’Espanya se’n produirà un final, un intermedi o, que també podria ser, un nou començament.

Valoro sobre manera el que va intentar fer ahir al matí. I li reconec que d’altres no han estat gens a l’altura, com a mínim fins al moment en què acabo d’escriure aquestes ratlles. Això no hauria de canviar, però, les motivacions que el van portar a plantejar-se la convocatòria d’eleccions.

Entenc perfectament que les seves conviccions el portin cap a un escenari determinat. I això, per un costat, no deixa de ser lloable, perquè és un símptoma de coherència vital, com a mínim, a primera vista.

Hi ha, però, altres vies de sortida, d’altres escenaris, que haurien de ser considerats en profunditat i que estic segur que ja ho han estat per vostè o per tot el seu ampli equip.

Estic convençut que el seu independentisme militant des de fa molts anys s’arrela en un sentiment de nació, de país. Això és evident. Però, alhora, també, s’arrela en el convenciment que una Catalunya lliure aconseguiria substanciar allò que diu el nostre himne: que Catalunya torni a ser rica i plena.

En aquestes hores decisives, cal pensar més que mai en el país i portar aquesta coherència de la qual feu mostra al servei del país, més enllà del prestigi personal. Gairebé més important, segons el meu criteri, que l’assoliment de la independència, és fer realitat el “tornarà a ser rica i plena”. I, després de 40 anys en què Catalunya -reconeguem-ho- ha estat més rica i plena que en cap altre període de la nostra història contemporània, ara no toca, sincerament no toca, per perseguir anhels de llibertat, fer passes enrere en aquest “rica i plena” que forma part inexcusable de l’orgull de ser catalans, al costat de la nostra llengua, de la nostra cultura i d’una determinada forma de ser que, generalment, s’ha concretat, també, en un determinat mapa de partits polítics.

És per tot això que, amb tota la humilitat de la qual sóc capaç, li demano que tingui ben present a l’hora de prendre decisions en els efectes i les conseqüències d’aquestes, no només en relació a la seva coherència personal, també en relació a la qualitat de vida i en la riquesa de la nació a curt i a mig termini, per poder seguir sent “rics i plens” mentre avancem cap al camí del nostre futur.

Tot això, en sóc ben conscient, és un risc en funció de les decisions que prenguin en les pròximes hores. Posar en risc la nostra pertinença a la Unió Europea, posar en risc el nostre teixit empresarial, posar en risc, també i sobretot, el concepte potentíssim “d’un sol poble”. Sincerament, avui no hauria de ser una opció. Tot el contrari.

Per tot l’expressat, president, abans no s’apliqui l’article 155, torni a donar la veu al poble en aquests crítics moments. De fet, s’activi o no s’activi l’article en qüestió, la convocatòria d’eleccions en minimitza, segur, els seus efectes. És per això que, a hores d’ara, és el millor que pot fer. És la millor manera de defensar l’aconseguit fins ara. I, sobretot, és el més democràtic: que parli, de nou, el poble de Catalunya en unes eleccions reconegudes per tothom.

Ben atentament,

 

Francesc Gambús