Adoctrinament a les escoles?

“L’escola catalana m’ha ensenyat a no insultar, a respectar a qui pensa diferent, a estimar Catalunya i els altres països, a no odiar… Estic al costat de l’escola i dels mestres, professors i professores i personal docent de Catalunya”. Aquest és un missatge que em va arribar fa pocs dies via Whatsapp.

Si canviem “escola catalana” per “escola italiana” o “escola espanyola”, la frase té exactament el mateix sentit. Ens han canviat el sistema educatiu tantes vegades que no sé dir de quin en sóc fill. Però, en democràcia, no crec en el concepte d’adoctrinament a l’escola. Adoctrinen molt més, aquí i allà, la televisió, amb programes que sembla que no ho fan -perquè són d’humor, perquè són de ficció-, com també les xarxes socials, que no pas l’escola.

En tot cas, una bona persona, que anomenaré amb un pseudònim -Zacaries-, i per qui tinc una gran estima personal, després de pujar el citat text a les xarxes, m’ha escrit un missatge dient: “¿De verdad piensas eso?”. Aquest post és la meva resposta.

Sí, lo pienso de verdad. Igual que hi ha metges bons i no tan bons, però la gran majoria són bons o molt bons. Hi ha centres de salut que segur que no acaben de funcionar, però el sistema de salut català -i l’espanyol també- són dels més ben valorats arreu. De la mateixa manera, hi ha professors que no entenen el seu rol i fan coses que no haurien de fer. Segur. Però això no fa que aquest sigui el paradigma del sector. Com un metge dolent, no fa dolents els metges.

Tenim un sistema educatiu amb moltes més deficiències que el sistema de salut. Deficiències motivades per canvis constants en el sistema educatiu, però no només.

Tenim un excés d’ideologia. No al sistema educatiu, però sí en el debat sobre l’educació. Passem hores i hores debatent si un escola religiosa ha de ser concertada, si de la façana d’un institut ha de penjar-hi una pancarta contra les retallades o si cal que a la classe de plàstica es facin pràctiques de grafiti a la paret del centre demanant l’alliberament de Palestina o pintant-hi estelades. I sí, en això hi ha un excés d’ideologia.

Però, estimat Zacaries, això no és adoctrinar als nostres infants i joves. Aquest és un debat fora del sistema, sobre el sistema. Jo he estudiat a mitges en un sistema d’immersió. Coses d’haver nascut l’any 1974. Els meus fills, amb immersió del tot. No hi he vist mai adoctrinament, però sí que hi ha debat sobre el que passa a fora de l’escola. Em sembla del més natural, ja que els adolescents i joves tenen ulls, tenen orelles, i volem que tinguin capacitat d’anàlisi de l’entorn i esperit crític (per què ho volem, oi?). I l’escola, entre d’altres coses, és la preparació per sortir després al món real, en què passen coses, i parlar-ne mai pot ser dolent. Fomentar l’esperit crític és bo. Fomentar pensar i opinar sobre què passa al món que ens envolta es fa a Catalunya i es fa a Espanya. I és bo.

Reitero: no hi ha adoctrinament a les escoles catalanes. Aquests dies llegim -i de ben segur que en llegirem més en campanya electoral- posicionaments de partits que deien que caldria reforçar la inspecció de l’escola catalana per evitar l’adoctrinament. L’afirmació de l’adoctrinament és una manera fàcil per part d’alguns per seguir sense fer l’esforç d’entendre què passa a Catalunya i així no haver de canviar determinats marcs legals. I saps que no ho dic per tu, Zacaries.

L’altre gran tema que està sempre darrera d’aquest debat de l’adoctrinament és la llengua i mai no hauria de ser un problema. No conec ningú a Catalunya que no domini amb solvència el castellà. I, afortunadament, cada vegada són més els catalans que dominen amb solvència no només el castellà i el català, sinó també l’anglès.

La llengua tampoc adoctrina, perquè la llengua és el nervi d’una identitat, però el món està ple d’exemples de països en què diverses identitats conviuen i se superposen. I, assumit que és el nervi de la identitat, més enllà, la llengua és només un vehicle de comunicació. Catalunya és plural i, perquè és plural, parlem més d’una llengua i es garanteix que tothom les domini amb suficiència.

Si assumim que l’ús d’una llengua no adoctrina, podem entrar en el fons d’una altra qüestió. Però només des d’aquesta assumpció, que reitero: l’ús d’una determinada llengua no adoctrina en res.
A Espanya, hi ha un debat sobre els continguts. Amb mala fe, aquest debat es vol centrar només en Catalunya. Podem fer un debat sobre els continguts, que hauria de ser científic i rigorós, fet per historiadors i científics socials de prestigi reconegut, i no per “tertulianos”. Espanya i Catalunya han de fer una anàlisi acurada de determinats continguts, especialment els vinculats a les ciències socials (història, geografia…).

Però, aquest és un exercici que serà fals i trampós si es pretén que només es faci a Catalunya. Aquest debat o el fem a tot arreu, o no cal ni començar-lo. Per entendre’ns, a mi em sembla que és el més natural fer un estudi de la geografia del més proper (el Llobregat i el Besós, per parlar de rius) al més global (el Ganges, el Mississipí, el Nil i l’Amazones), passant pels principals rius d’Espanya i d’Europa. I, per tant, em sembla tant bèstia entretenir-nos amb els afluents d’afluents del Llobregat, com entrenir-se amb el río Arga, el Magra o el Cigüela, si entretenir-s’hi vol dir no prestar atenció a d’altres continguts més globals. Un castellano-manxec ha de conèixer el Tajo i el Llobregat o el Segre. I no pot ser que per conèixer el Cigüela obvïi el Llobregat. De la mateixa manera que no pot ser que per conèixer l’Anoia un estudiant de Manresa deixi de conèixer el Sil o el Miño. Però, de debò, no crec que sigui adoctrinament centrar-se en l’Anoia i que, en canvi, no ho sigui centrar-se en el Cigüela o l’Arga. És, en general, empobriment, si la perspectiva local ens limita la perspectiva global. A una Espanya que és plural tan política, cultural com lingüística -si realment s’ho creu- s’hauria d’ensenyar i estudiar que, a la península, hi conviuen des de fa segles el castellà, el català, el basc, el gallec, l’aranès… com també s’hauria d’estudiar la Renaixença, les bases de Manresa o la Mancomunitat de Catalunya, perquè segurament així s’entendria millor no només Catalunya i, fins i tot, quin és l’origen de l’Estat de les autonomies, sinó la seva genuïna pluralitat.

Passem un moment a la història -el més delicat de tot plegat, segurament-. Diguem-nos tots la veritat: ni Espanya és una des de fa 500 o 3.000 anys, com defensen alguns, ni la guerra del 1714 fou una guerra d’independència, sinó una guerra dinàstica. Llegint a fons la història sabem que ni una cosa ni l’altra són certes. Però, en segons quins àmbits formatius, una cosa i l’altra s’expliquen. ¿Només és adoctrinament quan es mal interpreta el 1714, però en canvi no ho és quan s’inventen una mil·lenària realitat unitària de la península?

Aquest debat cal fer-lo. Però si només l’ha de fer Catalunya, no el comencem. Perquè mentre no ens posem d’acord en un relat comú, que existeix i que s’ha de poder explicar, tothom estarà fent molt mal a la veritat històrica.

Mentrestant, Zacaries, mantinguem l’educació i la llengua fora del debat polític quotidià, perquè només hi podrem perdre. Pensar que el que està passant és fruit de quaranta anys d’escola en català i de competències educatives descentralitzades és només una excusa per no entrar en el fons de la qüestió, i que no té res a veure amb l’educació.