Neymar

222 milions = zero valors

gambus Blog Deixar un comentari

“El fill de 9 anys de Kluivert firma amb Nike”. Escric aquestes ratlles a partir d’aquesta breu notícia del passat 27 de juliol, a la secció «Gent» de La Vanguardia, que es fa ressò que “Shane Kluivert va firmar ahir, amb tan sols nou anys, el seu primer contracte professional” i s’ha convertit en “l’esportista més jove que signa un acord així”.

En paral·lel, després de tornar d’un parell de dies perdut entre valls del Pirineu, llegeixo que es confirma que la família Neymar ha decidit emportar-se el seu fill -aquest ja de 25 anys- de Barcelona per anar a jugar a París pel mòdic preu de 222 milions d’euros (per aclarir la magnitud a la gent del segle XX: gairebé 37.000 milions de pessetes). Dic la família, i dic bé, perquè com és ben conegut, Neymar da Silva fill fa el que decideix Neymar da Silva pare. No d’avui, de sempre.

Ens escandalitzem quan a un partit d’alevins els pares acaben a cops de puny un partit, o agredeixen a un àrbitre, tot sovint menor d’edat (per la categoria), perquè creuen que han perjudicat el seu fill. Però, en canvi, el que no ens hauria de passar per alt -i sovint ens passa- són notícies com les de Kluivert fill, com tampoc les xifres pornogràfiques amb les quals es mou la família Neymar (i d’altres, i d’altres…). El que ens empipa és que el «nostre equip» no tingui capacitat financera per fer-hi front o si el president del club i el seu equip directiu ha estat capaç o no de fer valdre aquella clàusula d’allà, o aquella comissió d’aquí. L’important, ara, és si el Barça, en aquest cas, sabrà acabar l’affaire, mantenir la dignitat del club i si sabrà fer un bon ús del 222 milions d’euros. Evidentment, l’important no són els «júniors», els nens, el missatge que es trasllada més enllà de l’esport professional.

I no senyors, no. L’important és si hi ha dret convertir un nen de 9 anys en una marca comercial i que signi un contracte «professional» amb una multinacional de roba esportiva, o si hi ha dret que un pare maniobri amb la vida del seu fill per valor de 222 milions d’euros.

Per posar les coses en relació: la família Neymar abonarà al FC Barcelona una mica més que el pressupost total de l’Ajuntament de Sabadell per a l’any 2017 (200,4 milions d’euros) o una mica menys que el pressupost del Departament de Cultura de la Generalitat (261 milions d’euros) o l’equivalent a més de 35 milions de beques menjador, per posar alguns exemples.

Aquest és el debat. Un debat que té a veure, evidentment, amb la professionalització -de determinats esports-, que té a veure amb l’espectacle televisiu i els recursos que genera. Un debat, però, que va molt més enllà de l’esport i impacta de ple en la vida de milers i milers de nens -i famílies- a qui estem posant com a models casos que, en tot cas, són models dels quals caldria fugir.

Valors, valors i més valors. Valors que s’haurien de transmetre des dels estadis més grans cap als camps de futbol de cada escola, club, poble i ciutat. Valors que hauríem de saber valorar en els esportistes que transmeten humilitat, esforç i entrega per emmirallar-nos-hi. Valors per no convertir nens en marques comercials idolatrades. Menys fer la gara-gara a aquests milionaris de la suor, i més fer costat als educadors en general i, en aquest cas, als educadors en l’esport i en els seus valors. Uns valors que no tenen res a veure amb els Kluivert i els Neymar, afortunadament.

Perquè, si valorem realment aquests models Kluivert i els Neymar, valen zero.

Comparteix-ho

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *