Citius, Fortius


Mai no he estat gaire col·leccionista de res, però la meva afició a les memòries i biografies ha fet que, a poc a poc i gairebé sense adonar-me’n, hagi anat aplegant una bona col·lecció de biografies, autobiografies i memòries.

Precisament, estic aprofitant l’anar amunt i avall d’aquesta precampanya per rellegir les memòries de Jean MONNET, en una versió editada pel Consell Català del Moviment Europeu.

No ho recordava, però és curiós veure com durant la primera meitat de la II Guerra Mundial, en paral·lel a la caiguda de França, Jean MONNET arriba a convèncer DE GAULLE i CHURCHILL de la bondat d’una idea sobre la que portava anys reflexionant: la unificació total del Regne Unit i França per millor combatre l’afany dominador i exterminador del règim nazi.

No se li va acudir aleshores a MONNET, allò. Tot venia de molt abans. De la I Guerra Mundial, on ell, juntament amb d’altres, va organitzar un sistema interaliat d’abastiment de matèries bàsiques pels estats en guerra i per a la població civil per tal d’evitar la competència entre aliats, d’assegurar-se els millors preus i de fer més eficient, doncs, l’economia de guerra i, a la fi, estar en millors condicions econòmiques per fer arribar la pau.

Llegint tot això que explica Jean MONNET a les seves memòries m’ha vingut al cap la situació a Ucraïna i el paper que malauradament està tornant a adoptar la Unió Europea.

Certament, a Ucraïna ja fa anys que convivien uns sentiments prorussos clars amb una ferma voluntat d’una altra part de la població, més occidental i occidentalitzada, d’avançar cap a un acostament a Europa.

Sense dissimular-ho gaire, la Unió Europa va situar-se al costat de la gent de la plaça Maidan en un procés que va acabar amb un canvi de govern i que va provocar la reacció del govern de PUTIN, fets que han generat dues crisis al nord del Mar Negre: la de Crimea i la de la Ucraïna Oriental.

Si en la part de la mobilització de la població ucraïnesa a Maidan la Unió Europea fou relativament activa, en aquesta segona fase -més incòmode, més militar, amb una presència indissimulable de Rússia- ens estem tornant a trobar aquella Unió Europea pusil•lànime, lenta, sense una posició comuna clara, i que mira, suplicant, de reüll, als Estats Units o per veure si, una vegada més, la resposta arriba d’Amèrica.

D’aquesta actitud de la Unió Europea hi ha mil causes i raons, però en aquest cas concret, n’existeix una de molt poderosa; i és que un terç del gas i el petroli que arriba a la Unió Europea prové de Rússia, i d’aquest, un 40% ho fa a través d’Ucraïna. Després d’altres conats de crisi energètica a Ucraïna els anys anteriors, el febrer de 2011 el Consell Europeu va reconèixer l’energia com un assumpte important a tenir en compte i va recolzar les iniciatives -iniciades per la Comissió Barroso II al 2009- destinades a implementar una veritable política energètica europea. Sempre a remolc, sempre lents.

Paradoxalment, allò que normalment és una gran dificultat, avui pot esdevenir una gran oportunitat per a la nostra economia. Espanya, com en tantes altres coses, també en això “is different”. És una illa energètica. Està pràcticament aïllada en matèria d’energia, especialment petroli i gas. Espanya, de Rússia rep el 0% del seu gas, que prové en un 50% d’Algèria i en un 50% d’una desena de països, que fan arribar el gas liquat en vaixells. A través de set regasificadores, es converteix en l’estat europeu amb més capacitat de convertir gas líquid en gas. Tanmateix, no es té la capacitat de proveir la resta d’Europa, perquè no es disposen de les infraestructures adequades.

Sobre la taula de la Comissió Europea hi ha, mentrestant, el projecte MIDCAT que, perquè s’entengui fàcil, és el corredor mediterrani versió gasoducte, de 190 quilòmetres, que hauria de servir per connectar la península Ibèrica amb la resta d’Europa i poder-la, en conseqüència, abastir de gas. Si això estigués en marxa es calcula que a hores d’ara ja es podria estar subministrant gas per valor d’un 10% del que avui arriba de Rússia i, en tot cas, proporcionaria alternatives energètiques a la Unió Europea en cas de crisi amb el gran veí oriental.

Com és que no s’ha fet abans? Perquè qualsevol política comuna, sigui la que sigui, és incòmode per als governs. De fet, quan es diu allò de que la Unió Europea ha avançat a cops de crisi és exactament literal. De fet, la Unió Europea neix de la més gran crisi esdevinguda el segle XX -la II Guerra Mundial- sobre unes idees aplicades en el decurs de la segona crisi més gran del segle -la I Guerra Mundial-. Perquè, de fet, les idees de MONNET de compartir l’abastiment per assegurar la unió que donés força per guanyar les guerres també estan darrere de la idea de compartir el carbó i l’acer que dóna peu a la creació de les Comunitats Europees, primer, i de la Unió Europea, després.

Ara Ucraïna ve a demostrar com n’és d’imprescindible una política energètica comuna per garantir aquest abastiment que tant preocupava MONNET, en aquest cas l’energètic, que ens pugui fer més forts en matèria energètica, i molt més lliures per prendre decisions al món.

És a dir, amb més polítiques comunes, amb més cessió de sobiranies dels Estats a Brussel·les, tindríem una Unió Europea més coherent, però sobretot, tindríem una Unió Europea més lliure, més forta i més ràpida a l’hora de prendre decisions en matèria de política exterior.

Al PPE també s’hi fa feina

PPE EUROPA UNIO DEMOCRATICA GAMBUS

L’any 1948, en plena dictadura franquista, des de la fosca clandestinitat, la gent d’Unió Democràtica de Catalunya, liderats pel Miquel Coll i Alentorn, amb l’Anton Cañellas i joves com en Llibert Cuatrecasas, van començar una tasca d’aproximació i treball comú amb els principals partits de la democràcia cristiana europea que, aleshores, estava a punt d’iniciar el gran procés de reconciliació i reunificació europea, és a dir, d’integració europea. Gent com Schumann, Adenauer, De Gasperi, Monnet, eren interlocutors del nostre partit.

Van passar els anys, i el 1979, Unió Democràtica de Catalunya, amb tots aquests partits europeus demòcrata-cristians, en vigílies de les primeres eleccions al Parlament Europeu per sufragi universal, va participar de la fundació del Partit Popular Europeu. Quan alguns eren encara Alianza, i això d’Europa els hi queia ben lluny, Unió ja participava de les activitats d’aquest primer partit polític paneuropeu.

Certament, més endavant, molt més endavant, el Partido Popular va entrar a formar part del PPE. És veritat que la família ha crescut molt, i que hi ha forces polítiques amb les quals existeix més proximitat (els demòcrata-cristians suecs, els demòcrata-cristians irlandesos, els socialcristians luxemburguesos, els demòcrata-cristians flamencs, i tants d’altres) i d’altres amb qui la llunyania és evident. Però nosaltres ens hi seguim trobant còmodes amb els postulats del PPE i amb els documents programàtics que en surten.

Per tot això, per la ideologia compartida, pel projecte comú europeu compartit, pel projecte econòmic compartit -el de l’economia ecosocial de mercat-, per la justícia social anhelada i perseguida amb polítiques concretes, Unió Democràtica de Catalunya se sent al sí del PPE com a casa, perquè és la casa que hem ajudat a construir durant molts anys, i ens la seguim sentint nostra.

Des del 1999 el PPE és el grup parlamentari majoritari a la Cambra. Molt per davant dels Verds, Liberals, Esquerra Unida europea, i lleugerament per davant, sempre durant aquests anys, del Partit Socialista Europeu.

Evidentment, entenc i respecto -com no podria ser d’altre manera- que qui no és demòcrata-cristià, qui no s’hi veu en els nostres postulats, no li agradi que formem part del PPE. Però és que, de fet, aquestes persones tampoc comparteixen els postulats d’Unió Democràtica. Molt respectable, tot plegat.

Ara bé, hi ha tot un seguit de gent que comparteix l’espai polític i el missatge d’Unió Democràtica de Catalunya, però que sovint em pregunta com podem compartir espai amb el Partido Popular, i fan la pregunta, sobretot, en clau nacional.

I jo dic…

Si és bo que hi hagi una veu que defensi el projecte nacional de Catalunya al si dels Verds europeus, que és bo.

Si és bo que hi hagi una veu que defensi el projecte nacional de Catalunya -que l’han defensat fins ara- al si dels Socialistes europeus, que és bo.

Si és bo que hi hagi una veu que defensi el projecte nacional de Catalunya al si dels Liberals europeus, que és bo.

Ha de ser bo -que ho és- que al principal grup polític del Parlament Europeu, amb presència de gairebé el 50% en els governs dels Estats membres de la Unió Europea, hi hagi també una veu que defensi el projecte nacional de Catalunya. Entre d’altres moltes raons no podem deixar la visió de Catalunya en mans del Partido Popular perquè llavors els nostres companys europeus tindrien una visió esbiaixada de la realitat nacional catalana, de tot el procés que estem vivint i de les nostres reivindicacions. La veu de Catalunya ha d’arribar nítida i clara al sí del PPE, sense intermediaris i sense gent que la pugui desvirtuar i malinterpretar.

No seria bo que el Partido Popular fos l’única veu que escoltessin líders com ara Angela Merkel, Jean-Claude Juncker, Vivianne Reding, Enda Kenny, Durao-Barroso, Sarkozy o Van Rompuy. Els ponts de diàleg amb aquests líders i partits germans no es poden trencar. Ja ens ha barrat prou el pas i el diàleg el Partido Popular perquè ara li donem barra lliure a Europa.

#25M #9N Fer present per facilitar el futur

FRANCESC GAMBUS EUROPEES

Votar. Votar. Votar.

En aquest període de precampanya electoral vaig trobant-me amb gent i sempre començo les meves intervencions explicant perquè crec que són importants aquestes eleccions europees del 25 de maig.

I sempre dic que la primera raó de la seva importància és perquè són unes eleccions. Pertanyo a una generació que hem donat per fet això de votar. Vam néixer amb el dictador decrèpit, però ben viu, i hem viscut sempre en una democràcia representativa que regularment ens ha cridat a les urnes. Però això no ha estat sempre així i ja veiem que tampoc ho tenim garantit en el futur. Per tant, només pel fet de celebrar-se unes eleccions són importants.

En moltes ocasions, però, quan diem que la democràcia i el vot els donem per descomptats, oblidem un col·lectiu de catalans i catalanes que cada vegada que s’acosta una convocatòria electoral han de començar una processó administrativa per poder exercir el més preuat d’unes eleccions: el dret a vot. Llegir més…

Creiem en les persones. Believe in people.

20140309-195805.jpg

Aquest dijous i divendres (6 i 7 de març), a Dublín, la família demòcratacristiana europea, que a desgrat d’Unió Democràtica de Catalunya ja fa anys que es va ampliar més enllà dels límits de la nostra ideologia (fent entrar partits tant llunyans de nosaltres com el Partido Popular o Forza Italia), va celebrar el seu congrés de preparació de les eleccions europees del proper 25 de maig i vam escollir el nostre candidat a la presidència de la Comissió Europea, el bon amic d’Unió Jean-Claude Juncker, luxemburguès. Llegir més…

Més Europa per més Catalunya. Més Catalunya per més Europa

UDC CONGRÉS

Tots els qui seguiu aquest bloc estic segur que heu vist les darreres notícies sorgides del Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya en què m’ha estat donada la responsabilitat d’encapçalar la gent d’Unió Democràtica de Catalunya a les properes eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig, i vull compartir amb vosaltres les dues raons que m’han portat fins aquí. Llegir més…

Ciao clown!

20131201-102726.jpg

No tinc per costum ni per cosa ben feta alegrar-me de les desgràcies alienes. Però en el cas de Silvio BERLUSCONI no és que me n’alegri, però què voleu que us digui… Em queda bon cos.

No estic en contra del diner per definició, ni sento especial enveja pels que n’acumulen, ni estic en contra de les ambicions personals ni empresarials, i tampoc estic en contra del polític estrictament mediàtic. Però em malfio sempre dels diners fora de mida, de l’ambició extrovertida, dels líders que només es recolzen en la fotogènia, la imatge i el màrketing polític.

Si a més a més dels diners en excés, de l’ambició com actitud externa, de l’aparença per sobre de la profunditat, s’és un polític corrupte, una persona frívola i un líder sense cap mena de valors més enllà del culte a ell mateix, quan arriba Sant Martí un no pot si no, com a mínim, alleugerir-se.

Alleugerir-se perquè al final el sistema -fins i tot un sistema amb totes les particularitat i debilitats estructurals com és l’italià- ha funcionat i Silvio BERLUSCONI va a poc a poc transitant de la seva posició de megalider a ser una caricatura d’ell mateix, a poc a poc cap al clown que, vell i decrèpit, segueix pintant-se els seus colors, segueix posant-se el seu maquillatge per intentar que, com a mínim el seu mirall, no s’adoni que el final i la decadència ja han arribat.

BERLUSCONI ha fet molt mal a Itàlia. Ha fet molt mal a la política. I ha fet molt mal a Europa. Bon vent ens l’allunyi, desitjant alhora que tots aquells que l’han acompanyat però s’estimen Itàlia, la seva gent, tenen valors polítics a fer valdre i creuen en la construcció europea aprofitin la caiguda del seu líder catòdic per fer una passa endavant i reconstruir allò que va tenir de bo, que va ser molt, la Democrazia Cristiana.

Des d’aquí no podem fer més que desitjar-ho, alhora que creiem que un moviment d’aquestes característiques no faria sino recolzar el primer ministre Enrico LETTA, aplanant-li el camí. No en va LETTA ve d’on ve i va marxar d’on va marxar.

Vingui a casa professor!

20131127-032128.jpg

El gran error que podríem cometre en tot el procés -esperançador i il·lusionant- que estem vivint a Catalunya és que precisament aquesta esperança i aquesta il·lusió que brolla d’una part gens menyspreable de la societat catalana ens fes perdre de vista la realitat.

Perquè el procés que ha emprès la societat catalana és, certament, un procés que il·lusiona però que transita, com totes les obres humanes, pel temps real, sobre la realitat terrenal.

En aquest sentit, hauríem d’evitar creure’ns, qui escriu aquestes ratlles el primer, que allò que el paper aguanta també s’aguanta al món real.

Escric això de resultes d’un article d’opinió llegit dimarts, divuit de novembre, al diari ARA, signat pel professor de Princeton, Carles BOIX, a qui respecto moltíssim com a politòleg, perquè té un prestigi ben guanyat, a pols, però que humilment crec que no fa un bon trànsit del paper a la realitat.

Defensa el professor Carles BOIX que “tothom sap que la tercera via no existeix”. I, certament, fins i tot, malauradament, potser no hi ha tercera via. Però no són menyspreables els catalans i les catalanes que volen i acceptarien una sortida a la situació actual que garantís a Catalunya una subjectivitat política, unes estructures d’Estat que permetessin a les nostres institucions ocupar-se de les catalanes i els catalans en exclusiva, en un context d’un Estat -nou- respectuós de la nostra catalanitat i en el marc d’una Unió Europea que nosaltres volem federal i del pobles, però que avui és dels Estats. Una sortida que, alhora, no tingués el preu de la independència unilateral.

Perquè, avui, la independència d’Espanya sense deixar de formar part de la Unió Europea -que és la independència que realment il·lusiona i és esperançadora- requereix d’una complicitat de l’Estat espanyol en tot el procés que jo no sé si “tothom ho sap”, però que en tot cas a mi, avui, ara i aquí, se’m fa dificil, també, de percebre.

Finalment, en BOIX dedueix d’un escenari que ell dibuixa en el que els diputats d’UDC i ICV formen el grup dels que volen la consulta però no volen que la paraula independència formi part de la pregunta, que els catorze diputats d’UDC són fonamentals i, per tant, conclou que els social-cristians disposem del veto de la minoria i podem forçar l’elaboració de l’anomenada pregunta “inclusiva” que faria que hi hagués un suport majoritari a la pregunta i a la consulta però que, segons ell, complicaria la gestió posterior perquè el resultat seria interpretable, i per tant, no seria ni clar, ni explícit.

I es pregunta: “si pactar una proposta inclusiva i ambigua genera tants problemes, perquè la defensa UDC?”. I ell mateix es respòn: “Unió és un partit esquizofrènic”. Sembla ser que ha descobert que en l’àmbit local els d’Unió som independentistes, però que la direcció nacional configura “un partit completament protegit de la brega electoral pel paraigua convergent i controlat pel sr. DURAN a través del sistema de llistes tancades i de la seva funció d’agència de col·locació a la Generalitat”. I, és clar, en conclusió, la direcció nacional viu “d’esquenes a la majoria social del país, cultivant un paradigma polític mort i administrant una colla de rendes i favors personales”.

El professor BOIX finalitza

Llegir més…

L’Editorial d’avui a LAVANGUARDIA

20131027-203401.jpg

Us transcric, perquè no trobo l’enllaç, l’editorial en català de LAVANGUARDIA d’avui sobre el que fet un tweet i algun retweet d’altres comentaris.

Qui té por dels moderats?

Quan la tensió sembla que s’imposa com a mètode i estat d’ànim, ha arribat l’hora de reivindicar la moderació. Calen moderats en aquest moment polític, alguns amb perfils que es remunten al període 1976-1980, quan a Espanya –i especialment a Catalunya– va triomfar l’aliança entre l’audàcia i la prudència. És a dir, el sentit de la realitat. Moderació significa voluntat de pacte; no debilitat, ni indeterminació. LPa moderació és més necessària que mai quan les posicions són antagòniques. Ser bel·ligerants a favor de la moderació constitueix un exercici de responsabilitat. Estem disposats a defensar la moderació –fins i tot amb vehemència– perquè emergeixi al bell mig del diàleg de sords al qual, amb preocupació, estem assistint.

S’aproximen temps d’ajustos i canvis en el marc politicoinstitucional com a conseqüència del pas del temps en un model de convivència que ha aguantat més de tres dècades sense modificacions substantives. El desgast pel pas dels anys, amb els consegüents relleus generacionals, s’ha vist accelerat per l’impacte d’una crisi econòmica que la majoria de la societat està encaixant amb exemplar estoïcisme, però no de manera passiva. Vénen temps de reajustos i probablement Catalunya, com ja ha passat en altres moments de la història espanyola, està actuant com a avançada dels canvis necessaris. S’aproxima un cicle electoral molt agitat i no tots els rellotges marquen el mateix temps històric. Uns van més avançats que d’altres i hi ha moments en què la sincronització sembla molt difícil. er primera vegada en la història contemporània, Espanya és un país en el qual sembla eradicada la violència política. Espanya viu en pau i alhora està en tensió com a conseqüència de la incertesa econòmica. Som part d’Europa i vivim en llibertat. Com a conseqüència, tota deliberació pública discorre amb molt poques inhibicions. El soroll avui és gratuït. Per això, fan falta els moderats. Els partidaris del pacte i dels ponts. I els moderats hauran d’alçar la veu, ja que la moderació és una actitud positiva. La moderació s’ha d’afirmar a Catalunya.

El moment és interessant perquè es plantegen veritables assumptes de fons. No és veritat que siguem davant d’un simple esclat emocional, encara que els sentiments sempre han influït molt –de vegades, massa– en la política catalana. S’està discutint sobre assumptes de fons i, malgrat el soroll ambiental, és encoratjador veure com creixen, a tot Espanya, les opinions i pronunciaments favorables a la revisió i reforma del model de 1976-1980, forjat amb gran consens i també sota una forta pressió fàctica que avui ha deixat d’existir. La força de propulsió d’aquell moment històric s’està extingint. Avui dia, més del 70% dels ciutadans espanyols no van votar la Constitució del 1978. Les constitucions no solen tenir clàusules de revisió generacional, però en les democràcies avançades el debat sobre això no resulta tabú. El corrent d’opinió favorable a les reformes va creixent, encara que no tots els actors diguin el mateix, ni abriguin els mateixos objectius. I no hi ha dubte que Catalunya és el desencadenant d’aquest corrent.

Defensem el diàleg, però tampoc no som il·lusos. Les possibilitats d’entesa avui semblen bloquejades. Mentre el corrent favorable a les reformes es va ampliant –des d’un Partit Popular de Catalunya que aposta per una revisió a fons del sistema de finançament fins als sectors socialistes que aposten, ara sí, per la superació del dissortat la gamma de propostes cada vegada és més àmplia. Mecanismes de control objectiu de la solidaritat, federalisme asimètric, reconeixement de la singularitat de Catalunya, consulta catalana en el marc de la Constitució, revisió de la Constitució… Aquestes idees avui comencen a aparèixer als mitjans de comunicació espanyols. Fa cinc anys, semblava impossible. Qui ha dit que res no es mou? Qui afirma que el diàleg és impossible?

Paradoxalment, mentre creixen les idees reformistes, el Govern espanyol sembla estar avui més interessat en l’enfrontament que no pas en el diàleg; sembla preferir l’hermetisme a l’obertura. Sembla que tem la consolidació d’una

catalana, disposada a una negociació real i efectiva. Té por el Govern d’Espanya dels moderats catalans? Aquesta és avui la pregunta pertinent. I no és acceptable l’intent de desviar a tercers la solució d’un greu problema polític. La societat civil catalana és plural, també ho és el seu empresariat, i s’ha comportat sempre amb sensatesa. El Govern central que reclama la unitat d’Espanya com a bé primordial no pot apel·lar a tercers per afrontar una qüestió substantivament política que s’ha agreujat com a conseqüència d’errònies decisions polítiques i emocionals sobre les quals al seu dia ja vam advertir. El pacte trobarà sempre forts suports en la societat civil catalana. Però la política de cap manera no pot inhibir-se de les seves responsabilitats.

Convé repetir la pregunta. Té por el Govern d’Espanya del pluralisme intern de les societats catalana i espanyola? Té por dels moderats catalans? Té por de l’èxit d’una tercera via? La mateixa pregunta és aplicable al Govern de Catalunya i als partits que li donen suport al Parlament. Té por el Govern de la Generalitat dels moderats catalans? Si la resposta fos positiva, seríem davant un fet molt preocupant. Ens trobem immersos en un procés polític molt complex, afortunadament delimitat per la nostra irrenunciable pertinença a la Unió Europea, els centres de decisió de la qual comencen a estar atents al que passa a Catalunya i al debat intern espanyol. Si es confirmés un clima de renovada i sistemàtica hostilitat del centre polític espanyol cap a les posicions moderades, la deliberació de la qüestió catalana adquiriria la màxima urgència en les instàncies europees. Mentrestant, són molts els catalans, molts més dels que pugui semblar, que insistiran i perseveraran en la via de diàleg que en aquest moment sembla aixecar tantes reticències. Senyal inequívoc que és el bon camí.

A voltes amb el consens

20130817-233842.jpg

Consens, pluralitat i cohesió social són tres conceptes que tots els estudis d’opinió dels quals tinc memòria valoren positivament. És a dir, socialment està acceptat que és bo treballar per arribar a consensos, en el sentit que una societat avança de manera més ferma i més decidida quan existeixen. És bo defensar la pluralitat, entesa com el respecte a les minories, acceptant, òbviament, el joc democràtic de les majories. I també és bo -com pot ser d’altra manera?- treballar per la cohesió social

Llegir més…

Democràcia cristiana feta poesia

20130723-214347.jpg

Fa uns dies, rellegint “La Pell de Brau” vaig ensopegar amb el poema XXIV que d’altres vegades no m’havia cridat l’atenció i en canvi aquesta vegada em va fer aturar. Llegir. Rellegir. I acabar trobant uns versos que s’apropen molt a perquè faig política i com crec que ha de ser, la política.

Heus aquí els versos.

Poema XXIV de LA PELL DE BRAU

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.