En qui s’han d’emmirallar els fills?

El passat divendres vaig estar unes hores a Madrid. Vaig acabar xerrant, del temps i del futbol, amb els conductors dels tres taxis que vaig agafar. Un d’ells creia que el Barça tenia una extraordinària davantera per a la pròxima temporada, si l’entrenador sabia gestionar-la bé. SUÁREZ, MESSI, NEYMAR… Molta qualitat i molts egos.

Després vam parlar d’en XAVI i d’en CASILLAS. Es lamentava que el Madrid mai sap acabar bé amb els seus jugadors, que sempre acaben marxant malament. Parlava per CASILLAS, en aquest cas.

No recordo com d’aquí van passar a parlar d’en SUÁREZ I d’en CRISTIANO, de les mossegades d’un i les egolatries de l’altre. I se’m va ocórrer afirmar que aquests jugadors haurien de ser conscients de que representen un model per a molts nens i que tan sols per aquest fet, alguns jugadors haurien d’anar en compte sobre el que diuen i fan.

El taxista em va respondre: “No. ¡Mi hijo no tiene que fijarse en los jugadores de fútbol ni en los cantantes! Mi hijo tiene que querer ser como su padre, que trabaja muchas horas para sacar la familia adelante y darles los estudios y oportunidades que yo no supe aprovechar. Eso es lo que tiene que querer ser mi hijo, humilde y trabajador, como su padre”.

Vaig pensar, touché. Té tota la raó. És veritat que els MESSI, SUÁREZ, RONALDO i companyia han de tenir present que hi ha molts nens que se’ls miren i s’hi emmirallen. Però és molt més cert que els nens es fixen en els models que els posem al davant. I els pares i les mares hem de ser capaços d’escollir quins models accentuem perquè siguin models per als nostres fills i filles.

I no podem evitar -ni cal- que tinguin models de futbolistes o cantants. Aquests models hi són, i no els podem evitar. Però al costat d’aquests en podem posar d’altres, començant per les àvies i els avis; pels esforços que fan els pares per tirar-ho tot endavant; per destacar l’esforç que dediquen a una matèria que se’ls resisteix fins i tot a ells, i l’esforç s’acaba convertint en una bona nota a l’examen de l’endemà. També per la suor del senyor del supermercat que ens puja la compra a casa; o l’amabilitat del senyor de la porteria, que procura que sempre estigui neta, o les mans grosses i arrugades del pagès que viu a la casa del davant del poble on anem a estiuejar. Unes mans que reflecteixen els molts anys de treballar la terra a cop d’aixada.

Podem agafar aquests models i posar-los com a exemples; o, pel contrari, deixar que els models siguin, simplement, els personatges que van apareixent a la televisió, a la ràdio o per Internet.

Tenia raó el taxista de Madrid: els models no només venen donats; també els podem triar. I ha de ser la nostra obligació fer-ho.

No fer-ho, fóra desídia.

Un vot per guanyar-nos Europa

A Dublín, entre Jean-Claude JUNCKER i Michel BARNIER, els delegats d’Unió Democràtica de Catalunya vam votar per JUNCKER a les primàries del PPE per a decidir el candidat a presidir la Comissió Europea. Per recorregut era -i és- el més federalista dels dos, qui té més clar que la UE només té camí per endavant si la Comissió i el Parlament transformen el Consell Europeu en una mena de Bundesrat, de cambra territorial, de Senat europeu. És qui més experiència té per “lidiar” amb els estats.

He de reconèixer, però, que en aquests darrers mesos m’he preguntat si no ens havíem equivocat. Les seves posicions sobre el procés i la consulta no ens van donar motius d’engrescament, precisament. Per això vam afirmar en campanya electoral: “Entre Juncker i Catalunya, Catalunya. Digui el que digui Juncker, per a Unió la consulta és irrenunciable”.

El 25M va comportar la victòria del PPE, més contundent del que indicaven les enquestes, malgrat la considerable pèrdua d’escons. Les forces defensores de les polítiques d’austeritat com a recepta per tornar al creixement –que no la única ni segurament tampoc la més important, encara que imprescindible- van aguantar arreu i van guanyar les eleccions. Com va passar a l’Estat espanyol, les alternatives no van saber constituir-se en front comú. I a Catalunya, amb aquestes polítiques i el dret a decidir sobre la taula, vam guanyar aquelles forces que o bé sóm al Govern aplicant aquestes mesures, o al Parlament recolzant-les.

Així les coses, la candidatura de JUNCKER va prendre cada vegada més cos. El JUNCKER que vaig veure a la capital d’Irlanda, i després en campanya, era un polític esperant recollir la victòria sense arremangar-se. El que he escoltat aquests dies no té res a veure amb aquella imatge.

Amb el canvi n’hi havia prou perquè Unió el pogués votar afirmativament? Crec que, efectivament, de raons n’hi ha hagut.

Per començar, la més circumstancial. El que van dir els diferents candidats en campanya sobre el procés català era allò de nedar i guardar la roba. JUNCKER la va guardar pitjor, la qual cosa no el fa més dolent; el fa més previsible. I, a més a més, com bé deia a mitjans de juny el mateix cap de llista de la Coalició per Europa, Ramon Tremosa: “El Parlament Europeu no és el lloc des d’on hem de fer la independència de Catalunya”. I, dit això, em reitero. Per a Unió: “Entre Juncker i Catalunya, Catalunya”.

La dinàmica ens ha situat en aquesta disjuntiva? Hi ha raons -les nostres- per defensar que no ha estat així.

Les esmentaré. Són cinc. El passat 4 de juny JUNCKER va comparèixer davant del PPE i va fer un extraordinari discurs d’afirmació personal, com a candidat, i col·lectiva, en nom dels europeistes i dels ferms defensors de la democràcia i del federalisme europeu. És el discurs que li hauria volgut sentir abans i el que justificava l’oposició a la seva candidatura dels qui ja el coneixien, com David CAMERON i l’escepticisme d’altres, com MERKEL, en uns primers moments.

Va dir JUNCKER -i ha repetit tots aquests dies- que el PPE ha guanyat les eleccions, però ha rebut un clar missatge dels electors, en forma d’alarmant augment del vot euroescèptic, antieuropeu o, fins i tot, extremista. Per aquest motiu va subratllar: “No hi haurà cap negociació, cap aproximació, cap diàleg, cap complicitat amb l’extrema dreta; suposo que d’altres sabran fer el mateix per l’extrema esquerra”. Primera raó.

La segona és que JUNCKER també va dir molt clarament: “Malgrat sentir-me molt amic dels britànics i creure que la UE ha de fer el necessari per mantenir-los al seu interior, no estic disposat a doblegar-me a la voluntat d’un primer ministre per sobre de la voluntat dels ciutadans europeus”. És a dir, qui fes això estaria donant el tret de gràcia al projecte de la UE que ha defensat sempre.

Tercera cita de JUNCKER: “El programa de treball de la Comissió Europea l’ha de treballar i pactar la Comissió Europea amb el Parlament Europeu, i si jo sóc president de la Comissió no penso ser el secretari dels Estats, sinó el president de la Comissió Europea”. Tot plegat sonava a allò que sempre ha defensat el catalanisme polític: menys Estats i més Europa amb una bona aplicació del principi de subsidiarietat i respecte dels pobles que la conformen.

Quart element de reflexió: no hem fet unes primàries i unes eleccions amb candidats a presidir la Comissió Europea perquè els estats ens acabin presentant un altre candidat.

I cinquena raó: en la seva marató de compareixences davant els diferents grups polítics, JUNCKER va dir tres coses que val la pena destacar en relació al dret a decidir. Primera, que en contra del que intenta constantment la diplomàcia espanyola -que des de fora ens diguin el que podem i no podem fer-, ell entén el procés català com un afer intern que cal resoldre a l’Estat espanyol. Potser voldríem que JUNCKER expressés suport incondicional al nostre procés? Segur. Però no estaríem treballant sobre la realitat, sinó sobre els nostres desitjos. Diguessin el que diguessin en campanya, tots els candidats i principals líders europeus pensen el mateix, ja sigui sobre el Regne Unit i Escòcia, ja sigui sobre Catalunya i Espanya. Segona, que ell, com a president de la Comissió, respectarà les solucions que es trobin al Regne Unit i a Espanya. I, tercera, que l’entrada d’un nou Estat a la Unió Europea, sigui avui un tercer estat o a conseqüència d’altres processos, no es realitzarà amb un mer tràmit administratiu, sinó que requerirà d’un inevitable procés negociador.

Finalment, el seu discurs d’avui. Definitiu. Queda clar que és un candidat que posa la persona al centre de l’acció política, que aposta per l’Economia Social de Mercat de manera decidida, que defensa que Europa només té una sortida endavant, que defensa una Comissió política, que defensa una implementació decidida de la Carta de Drets Fonamentals i que distingueix en el seu discurs entre nacions i estats.

Insisteixo, de ben segur no són les reflexions que voldríem. Però no neguen en cap cas el procés que està duent a terme el poble català i deixen entreveure capacitat de reflexió i escolta en el nou president de la Comissió Europea. Jutjar-lo per no haver dit el que ens agradaria no només no fóra just amb ell, seria absolutament perjudicial per a la nostra causa, perquè deixaria entreveure una preocupant incapacitat per llegir la realitat sobre la que treballem.

Quin havia de ser, doncs, el vot d’Unió? No havia de ser el vot reaccionari, alineat amb les forces extremes, els euroescèptics, els antieuropeus o el front antieuro. No podia ser, doncs, el NO, encara que hi pogués haver motius. Creiem que no hi ha d’haver cap connivència amb l’extrema dreta ni amb l’extrema esquerra. El nostre NO s’hauria vist com el d’uns que es diuen “nacionalistes” votant al costat de LE PEN i d’altres extremismes. Mal favor hauríem fet a la causa catalana. I en l’actual context, l’abstenció tindria un efecte similar.

Per tant, calia pensar el vot no només en relació al procés català, sinó també en relació al procés europeu i com s’hi situava el procés català. Per això, vam defensar que calia que el Consell Europeu presentés JUNCKER al Parlament Europeu. I crèiem que calia que els diputats catalans defensors del procés polític de Catalunya hi votéssim a favor. Sé que no tots ho hem fet. I no ho vull criticar. Cadascú ha posat els seus pros i els seus contres a les balances. Fins i tot n’hi ha que votant que no a JUNCKER anaven repetint amb veu baixa: “Però, sobretot, que surti!”. Reitero, respecto el vot dels altres, que segur que tenen les seves raons. Tant respectables com les nostres.

El vot afirmatiu d’Unió és un vot a favor de la democràcia a Europa, d’una Europa federal, que posi en valor la bona gestió dels diners públics, enfocada al creixement i a la creació d’ocupació, on Catalunya s’hi podrà sentir còmoda i competitiva per atraure inversions, generar creixement i ocupació i per reconduir i millorar l’estat del benestar. És un vot afirmatiu per dir NO a l’extrema dreta, a l’extrema esquerra, al feixisme i a les falses superioritats morals, al racisme, al populisme i a la demagògia. És un vot no extremista, un vot en positiu, constructiu des de la nostra voluntat de ser, que ens deixarà obertes les portes que encara tenim obertes i que ens podrà ajudar a obrir-ne de noves. És, en definitiva, un vot per guanyar-nos Europa.

La centralitat

Des de fa setmanes -de fet des del discurs de cloenda de l‘Escola d’Estiu Manuel Carrasco i Formiguera que va fer en Josep Antoni DURAN i LLEIDA- percebo un debat públic sobre la centralitat i una certa discussió per definir exactament on és la centralitat que em susciten diversos interrogants.

- S’ha mogut aquesta centralitat? I per tant, qui vol mantenir-la el que persegueix realment és moure-la de nou?

- No s’ha mogut? I qui diu que vol mantenir-s’hi ho fa perquè de fet se sent sotmès a forces que l’empenyen o l’estiren fora de la mateixa?
Llegir més…

És el futur que ens ha d’ocupar, no el passat

El dimecres per la nit vaig veure el documental ‘El Gran Silenci’ del programa ‘SENSE FICCIÓ’ de TV3. Si no el vau poder mirar feu el possible per recuperar-lo. El documental constitueix un poderós exemple del que ha de fer una televisió pública i de com entenc el periodisme. Aprofito per felicitar els seus autors i per expressar el meu agraïment a totes les persones que cada any se la juguen apagant incendis en aquesta nostra Catalunya que, com es diu al documental, “és un país que s’encén”.
Llegir més…

Per què ha estat escollit Martin SCHULZ?

Per què ha estat escollit Martin SCHULZ?

Avui ha començat oficialment la legislatura 2014-2019 al Parlament Europeu. Des que vaig arribar a Estrasburg el dilluns 30 de juny han estat hores molt particulars. Vaig viure uns anys molt especials residint a la capital de la democràcia europea una setmana al mes. I tornar-hi per desenvolupar la tasca d’eurodiputat que entre tots m’heu encomanat m’ha produït una genuïna barreja d’emoció, il•lusió, nostàlgia i respecte.

Com deia aquest matí en una piulada al Twitter, tant de bo tots tinguem prou clarividència, sentit comú, humanitat i encerts per poder donar ple sentit a la representació que portem amb nosaltres i la confiança que tots ens heu dipositat.
Llegir més…

#Bringbackourgirls

El 16 de juny de 1976, pels carrers de Soweto, a Sudàfrica, van marxar 10.000 nens de raça negra reclamant una major qualitat de la seva educació. Van ser aturats a trets per la policia del règim del apartheid i centenars d’ells hi van perdre la vida.

Des del 16 de juny del 1991, l’Organització per la Unitat Africana (OUA) commemora aquells fets tràgics celebrant el Dia Internacional del Nen Africà. I de la nena, és clar.

Recordo tot això perquè ara ja fa més d’un mes vam fer ostentació pública de la nostra solidaritat, preocupació i condemna pel segrest de 276 nenes nigerianes, del que es compleixen més de 60 dies.

Amb motiu del Dia Internacional del Nen Africà la plataforma ‘Bring Back Our Girls’ va organitzar marxes arreu del món reclamant l’alliberament d’aquestes nenes, de les que encara 223 segueixen retingudes en algun lloc desconegut.

Confesso que jo vaig exhibir el cartell amb la llegenda #Bring back our girls en campanya electoral. El meu equip i jo ens en vam voler fer ressò, en aquell moment. Vam debatre molt si allò es podia considerar o no utilització d’un fet dramàtic en benefici de la pròpia campanya, però vam creure i segueixo creient que el fet era condemnable, que la campanya pagava la pena i que, a més, ens permetia reclamar que com europeus no volíem passar més vergonya per inacció de la Unió Europea, ja fos a Nigèria o a Lampedusa.

La vergonya l’he passada després. Aquests dies he recordat parlant amb un dels companys d’Unió Democràtica aquella escena a Vic, i hem constatat que les nenes havien desaparegut, com tantes altres notícies, dels papers, malgrat la campanya que segueix viva a les xarxes socials. He estat buscant quantes marxes van haver-hi a Catalunya dilluns passat, dia 16. Però a internet no ho he sabut trobar. No dic que no n’hi haguessin. Dic que no ho he sabut trobar.

El primer culpable, qui us escriu, que també se n’havia anat oblidant fins que en vàrem tornar a parlar l’altre dia, com us deia. Mal fet. Si a Vic me’n vaig recordar, quatre setmanes després, ho hauria hagut de tornar a fer.

El món se’ns ha fet més petit i som coneixedors de més coses de les que passen arreu i ens esgarrifen. Però, alhora, ésser-ne coneixedors ha provocat que ens tornem més durs, més insensibles. I no hauria de ser així.

L’Alba tindrà internet

L’11 de maig vaig conèixer l’Alba. Va venir acompanyant el seu pare, que havia acceptat la invitació de la gent d’Unió del Pallars per prendre cafè amb el candidat -és a dir, amb un servidor-. El seu pare i els respectius amics venien a veure’m, entre d’altres raons, per parlar-me de la vaca bruna i de si les rouredes valien o no valien alhora de comptar les hectàrees que un ramader posa a disposició dels seus caps de bestiar.

Però l’Alba no. L’Alba tenia exàmens i va baixar de Benés, el poble dels seus pares, al final de la vall de Manyanet, per explicar-me que era molt complicat cursar primer de batxillerat i voler passar els caps de setmana amb el seu pare, perquè a la vall no hi arribava Internet. I, és clar, a primer de batxillerat ja tens molta feina per la que necessites fer consultes o, fins i tot, hi ha professors que et demanen que els lliuris els treballs per correu electrònic. En resum, l’Alba quan sortia de l’institut el divendres per la tarda, a Tremp, havia de fer mans i mànigues per poder acabar les feines del cap de setmana per pujar després a Benés. “A Benés només hi puc fer feina de llegir i estudiar, però res que hagi d’elaborar o entregar perquè no tinc accés a la xarxa”, es lamentava l’Alba.

El que no em deia -m’ho va xerrar el seu pare- era que el Govern de la Generalitat en temps del tripartit va instal·lar una antena per fer arribar Internet a la vall…. Però va oblidar-se o no va pensar en fer arribar la xarxa elèctrica per tal que l’antena pogués fer la seva funció… Petit detall…

Perquè us escric tot això, ara? Doncs perquè avui he rebut un whatsapp que m’ha posat molt content. Sortint de la vall de Manyanet vaig telefonar al Departament de Governació i els vaig exposar la situació. Pensava jo: no pot ser que aquesta noia que vol seguir arrelada a casa dels seus pares, a la seva terra, hagi d’estar pensant -perquè és el que em va dir que pensava- que quan acabi el segon de batxillerat i vagi a la universitat ja no podrà plantejar-se anar a passar els caps de setmana a Benés…

El whatsapp d’avui deia: “Estan connectant llum a l’antena!”

M’ha vingut al cap l’Alba. I també que un dia haig de tornar a la vall de Manyanet per veure de prop allò que m’explicaven de les rouredes.

Los que no estén atendiendo que se vayan al bar…

Aquesta frase tant rotunda i eloqüent la va pronunciar el president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada, la setmana passada, enmig del debat sobre la llei d’Abdicació. Els mitjans se’n van fer força ressò i a mi, des d’aquell dia, també em ressona contínuament.

“Los que no estén atendiendo que se vayan al bar”… La frase és horrorosa. Suposa la més absoluta rendició d’algú que ha de dirigir un debat entre persones adultes, formades i que ostenten, ni més ni menys, la representació de la ciutadania.

Em ressonen i em contrasten amb les que ja vaig citar fa uns dies de Mandred WEBER. El nou president del grup del PPE al Parlament Europeu, en el decurs d’una reunió de grup, es va queixar amargament i es va comprometre a intentar canviar la dinàmica, no perquè hi hagués gent xerrant als passadissos de la sala sinó perquè alguns diputats, després d’haver fet la seva intervenció, abandonaven la reunió com si la cosa no anés amb ells. No estic dient que anessin al bar. Potser es dirigien cap als seus despatxos a atendre una reunió o a treballar un dossier important que porten entre mans. Però per en Manfred WEBER –i de retruc per mi- l’important era que estaven abandonant el seu lloc enmig de la reunió del grup, una reunió que per a ell era i és important.

El president POSADAS va tenir una reacció ben diferent. Ni de bon tros va cridar els diputats a l’ordre i convidar-los a asseure’s per prestar atenció al debat. Tot al contrari, va reaccionar enviant-los al bar.

Diguem-ho clar: els diputats, al bar, no hi han de fer res! A no ser –i tots ho hem fet- que aprofitem un cafè per tenir una trobada ràpida i informal amb alguna persona de fora o dintre del Parlament per fer seguiment d’un tema o fins i tot tancar-lo. És un costum molt arrelat en un grapat de cultures i estès entre moltes professions. Però una cosa és això i l’altra és fer-ho enmig d’un plenari. I ja no menciono el fet que es tractava d’un debat com la llei d’Abdicació. Però no és de rebut que la persona qui ha d’ordenar el debat, se’n surti enviant els diputats al bar quan la seva obligació és romandre a l’hemicicle.

És com si a les meves filles a l’escola, si xerren mentre la professora està explicant una lliçó o un altre company està exposant un tema, la mestra optés per un: “Els que no escoltin que marxin al pati”… Vaja! El dia que una filla meva em digui que la mestra ha optat per aquesta reacció, jo optaré per canviar-los a tots d’escola.

Ho deia l’altre dia i ho reitero: o comencem a fer les coses d’una altra manera, o ens canviaran les maneres de fer les coses -i potser bé que faran-.

Ai la conyeta…

Realment em començo a preocupar… Abans-d’ahir vaig marxar a Brussel·les quan encara ressonaven algunes filtracions ja aclarides. I encara no he tornat que ja ha plegat en Pere NAVARRO. La setmana passada el Rei Joan Carles abdicava la corona mentre jo era a Brussel·les. Començo a témer les meves vingudes a la capital de la Unió Europea… Avís pels cronistes de guàrdia: el meu proper viatge a Brussel·les serà el 24 i 25 de juny… Ves a saber…

Perdoneu les ironies… Acabo d’arribar a l’aeroport de Brussel·les i enganxar-me al wifi de la terminal i he vist totes les reaccions que a la xarxa ha provocat la dimissió de Pere Navarro com a primer secretari del PSC. I he observat aquella conyeta tant nostra afinadeta, afinadeta… Aquell impuls que fa que ens en fotem del mort i de qui el vetlla.

I potser que ens anem deixant d’ironies i conyetes. L’humor -sóc el primer a defensar-ho- és sa, perquè és la forma més desenfadada de fer autocrítica. I l’autocrítica és sempre necessària. A mi, personalment, m’encanta riure-me’n de mi mateix. De vegades em dono molts motius…Però tot ha de tenir un límit. També l’humor, també la conyeta. O, dit d’una altra manera, la conyeta, l’humor, no ens hauria de fer perdre de vista l’important, i hauríem d’evitar prendre posicions sobre gags i ocurrències, enlloc de sobre la realitat.

Que el PSC estigui en l’actual situació no és cap bona notícia per al país. Que el PSC no hagi tingut prou força per mantenir el seu històric compromís amb el país i, alhora, la seva identitat davant del PSOE, i estigui avui molt desconnectat del país i no aporti res a la vida del PSOE, no hauria de ser motiu de conyeta, sinó de preocupació.

Una cosa és que l’enfrontament secular entre CiU i el PSC hagi provocat que les relacions entre aquestes tres forces polítiques -especialment entre dos d’aquestes- siguin complexes i hi hagi molta roba per netejar. Una altra és que s’hagi desitjat més la superació de l’adversari que la construcció conjunta d’un país diferent, i això ens ha portat cap a aliances impossibles en el passat i cap aquestes alegries naïfs davant el fracàs de l’adversari que no construeixen ni ajuden a construir res.

Aquesta actitud de conyeta i autodestructora que, atenció, conviu alhora amb un procés il·lusionant i constructor, té altres exemples. No sé a vosaltres, però a mi em sap greu escoltar Raimon dient el que va dir dimarts al Palau de la Música: “Sovint sento que no sóc dels meus, quan els meus volen que sigui com ells voldrien, i no com ells saben que sóc. I la pugna entre el meu jo i el seu col·lectiu em fa pensar que jo no sóc dels meus”. Cada cop que repasso aquesta frase i penso qui la diu un calfred em recorre el cos de dalt a baix.

Tant de bo el país que estem construint sigui un país de constructors. Tant de bo. Alguns exemples ens els està donant el procés de transició nacional. I tant de bo la socialdemocràcia, el liberalisme i la democràcia cristiana puguin tornar a configurar espais centrals de la nostra vida política, deixant de banda les esgarrapades del passat i posant la col·laboració i el treball en comú per davant de les diferències que hi puguin haver que, per altra banda, són necessàries i imprescindibles.

Ai… la conyeta…

PS: quan parlo de socialdemocràcia, liberalisme i democràcia cristiana no parlo de recuperar privilegis, ni velles formes de fer política, ni castes ni res de tot això. Em refereixo a recuperar els elements centrals de la vida en comunitat que ens han fet avançar i amb les degudes reformes, els deguts aggiornamentos, ens haurà de seguir fent avançar.

Primera setmana

Em vaig comprometre a escriure-us durant la setmana, donant per entès que ho faria des de Brussel·les… Bé, us escric dins de la setmana, però no des de Brussel·les… Hauré d’avesar-me de nou al ritme absorbent del Parlament i trobar els forats per mantenir el contacte amb vosaltres també des d’allà…

Setmana molt intensa. Paperassa. Molta. Però ni més ni menys que en d’altres llocs on he treballat. Però activitat política des del primer minut.

A l’Assemblea Política del PPE vaig poder constatar que els partits que en formem part, en general, mostraven satisfacció pels resultats obtinguts i es mostraven ferms i, en certa manera, enfrontats als seus propis governs, que en la reunió del Consell Europeu de la setmana passada es van resistir -i encara avui es resisteixen- a proposar al Parlament un candidat a presidir la Unió Europea. Està quedant clar que els Estats tenen la temptació de prescindir de les persones que es van presentar a les eleccions europees. I a mi aquests dies m’ha quedat clar, tant a l’Assemblea Política del PPE, com després al sí del Parlament Europeu, que les formacions polítiques europees i els diputats no pensen deixar escapar l’oportunitat d’arrencar als Estats la capacitat d’escollir el candidat a President.

Diguem-ho tot, els Tractats diuen que els Estats han de proposar un candidat havent analitzat el resultat de les eleccions europees. I que serà el Parlament qui haurà d’aprovar o no el nom. Per tant, jurídicament, el que estan intentant els Estats entre dintre els Tractats. Però la batalla que ara volen lliurar la van perdre o se la van deixar perdre quan els seus mateixos partits europeus van fer unes primàries i van plantejar uns candidats. És a dir, els partits europeus, sense trencar els Tractats -no està escrit, però no està prohibit- van condicionar políticament el dret de proposar el candidat dels Estats. Paradoxalment, de fet, si bé es mira, l’Angela MERKEL és alhora cancellera alemanya i màxima responsable de la CDU. I mentre l’Angela MERKEL cancellera es resisteix a incorporar un candidat que hagi passat per les urnes, l’Angela MERKEL màxima responsable de la CDU va acceptar que el PPE fes unes primàries entre JUNCKER i BARNIER, que va guanyar el luxemburguès. Per això dic que els estats ja van perdre fa mesos la batalla que ara volen plantejar. Veurem com acaba tot plegat, però caldrà, com deia en Duran a la seva carta-web, molta finezza.

Dimecres al matí vam escollir el president del grup parlamentari del PPE. El bavarès Manfred WEBER, de la CSU. Nascut l’any 1972. La generació dels anys 70 comença a arribar a llocs de responsabilitat. Nous temps, nous reptes, nous polítics. El coneixia d’anomenada, però no personalment. M’ha causat molt bona impressió i va obtenir la meva confiança i el meu vot. Escoltant els representants dels partits dilluns i dimarts a l’Assemblea Política del PPE tot eren autoelogis i molt poca autocrítica. El dimecres, en WEBER va ser el primer que va plantejar que, malgrat haver guanyat i fer-ne una decidida defensa, també va posar sobre la taula que calien noves formes de fer política si volíem canviar algunes tendències que han començat a aflorar en aquestes eleccions europees. Si de debò ens creiem això d’Europa, qui ens ho creiem hem de començar a canviar la forma de treballar. Treball en equip, treball en xarxa, portes obertes.

Vaig tenir, el dimecres per la tarda, l’ocasió d’intercanviar unes paraules amb ell. Em va causar bona impressió. Deixa parlar. Escolta. Interpreta bé el que se li explica. Transmet empatia. I estic segur que al costat de tot això té les idees ben clares i si cal traslladar-te-les, ho fa de manera directa.

Un exemple. Tots m’heu dit en una o altra ocasió com us molesta aquella imatge dels hemicicles buits o de gent marxant d’una reunió mentre hi ha algú que encara està parlant… Doncs bé, dijous va venir a la reunió del grup del PPE en Jean Claude JUNCKER. No entraré en els detalls de la reunió més enllà de dir que va mostrar un interès ferm i decidit a enfrontar-se als Estats de manera decidida per reforçar l’aliança entre Parlament Europeu i Comissió Europea. Interessant des del punt de vista del procés d’integració. Però us estava parlant de l’exemple. Avançada la reunió s’havia anat produint un degoteig de diputats que després d’haver pres la paraula, els menys, o, els més, sense haver pres la paraula, havien anat abandonant la sala que, malgrat tot, seguia estan prou plena. Però es veien buits. El nou president, en Manfred WEBER, no es va poder estar de dir -i en acta constarà- que no podia ser que els diputats s’absentessin de la reunió quan els semblés bé, que les reunions són importants i cal ser-hi presents. A molts us semblarà de “perogrullo”, però precisament és bo que sapigueu -perquè això no surt als diaris- que aquest nou president, en tot cas, no només no li agrada que es doni aquest fenomen, sinó que sembla decidit a combatre’l. No és cap heroïcitat, és clar, però és una mostra que és una persona que té els peus a terra i sap què es porta entre mans. O canviem les formes de fer política, o no anem bé. I en WEBER hi sembla disposat.

Dijous, en arribar, vaig assistir a l’acte potser més bonic de la setmana. Tot just sortir de l’avió vaig marxar cap a casa a recollir el cotxe i cap a Girona, a participar al lliurament del Premi Valors Humans al senyor Frederic Gómez, president del Banc d’Aliments de les comarques gironines. És un premi que atorga Unió Democràtica de Girona, impulsat conjuntament amb l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn. Amb en Joan Cañada vam acompanyar al premiat, conjuntament amb l’alcalde de Girona, en Carles Puigdemont, i el president de la Diputació, Joan Giraut.

Premiar algú que presideix una entitat que al 2013 ha repartit 2,6 milions de quilos de menjar a 112 entitats benèfics que han acabat beneficiant 42.000 persones de les comarques gironines no ha estat un plaer. Era una obligació. Una obligació de les que interpel·len. No sempre l’atenció social més bona i de més qualitat és la pública. De vegades, sovint, la iniciativa privada fa millor les coses. I el que cal és la col·laboració entre institucions i iniciatives privades. El Banc d’Aliments n’és un gran exemple. Que per molts anys puguin fer la seva feina, perquè sempre hi ha gent a qui ajudar.

Per acabar, us enllaço l’última carta setmanal de Josep Antoni Duran i Lleida.

Bé, la setmana vinent marxo a Brussel·les dimarts i dimecres. Us explicaré com ha anat a la tornada.