Hearings

Aquesta setmana és la primera de les dues que el Parlament Europeu dedicarà al que en l’argot de Brussel·les es coneix com els hearings, i que en català podríem traduir per “compareixences”.

Els hearings, segons la meva opinió, vénen a demostrar que aquelles acusacions que sovint es llançaven i es llancen contra la manca de transparència, control i democràcia de les institucions europees són massa sovint interessades. Unes crítiques que s’aprofiten de la manca d’informació sobre el funcionament de les mateixes institucions i que arriben a la ciutadania per minar els ja de per si dèbils fonaments del procés de construcció europea.

Enguany -ja n’he parlat en altres posts- hem escollit el president de la Comissió Europea, Jean-Claude JUNCKER, per primera vegada legitimat en les urnes de les eleccions al Parlament Europeu del passat mes de maig. Hem fet, per tant, un pas de gegant. La història ens ho dirà i reconeixerà, segur.

Però aquest “invent” dels hearings no és d’ara. La malaguanyada Constitució Europea ho establia -després del rotund fracàs de la Comissió presidida per Jacques SANTER-, i després el Tractat de Lisboa ho va refermar. A diferència de casa nostra, on la confiança parlamentària la recull el president en exclusiva que es sotmet al vot d’investidura, a Brussel•les, un cop el Parlament Europeu ha escollit el president de la Comissió Europea, aquest configura -mitjançant converses amb els Estats membres- el seu equip de Comissàries i Comissaris -el que es coneix com el Col·legi de Comissaris-.

Però -i aquí rau el segell de bona salut democràtica que ve des de 2004- aquestes Comissàries i aquests Comissaris s’han de sotmetre a una compareixença (hearings) davant les comissions parlamentàries que tracten les seves competències. I cada comissió parlamentària acaba elaborant un carta on s’avala o no el comissari designat. I, si cal, per elaborar aquesta carta es por arribar a una votació.

La primera Comissió Barroso va perdre dos comissaris pel camí (l’italià Rocco BUTIGLIONE i la letona Ingrida URDE), i va acabar havent de canviar la cartera d’un tercer (Laszlo KOVACS) per la seva manifesta incompetència per a desenvolupar l’encàrrec rebut inicialment.

Us imagineu les conselleres i els consellers, les ministres i els ministres, passant pel sedàs d’una compareixença prèvia, on els diputats més experts i coneixedors d’aquella matèria sobre la que hauran de gestionar els fessin tota mena de preguntes i els posessin tota mena de trampes per a verificar la seva idoneïtat per al càrrec?

Suposa o no una mostra de la capacitat de control democràtic del Parlament Europeu? Sóc conscient que alguns diran allò de “menos lobos”, perquè existeix un fràgil acord entre populars europeus i demòcrata-cristians, socialistes, liberals i, en alguna ocasió, conservadors britànics, per tal d’assegurar que l’equip proposat pel president JUNCKER surti finalment confirmat. Però el cert és que aquests grups suposen una ampla majoria del Parlament Europeu. I estic parlant de control democràtic, no de monopoli de les coses per part d’una minoria.

En tot cas us deixo enllaçats els documents de tres de les compareixences, les dels comissaris designats VELLA (Malta; socialista), OETTINGER (Alemanya; demòcrata-cristià) i MOEDAS (Portugal; popular europeu), perquè us feu una idea de l’exercici que signifiquen aquests hearings:

- Mission letter de Günther Oettinger
- Mission letter de Carlos Moedas
- Mission letter de Karmenu Vella

Tot es pot millorar, però tingueu clar que el Parlament Europeu té eines per exercir el control democràtic de les institucions europeus. I l’exerceix.

Cor calent. Cap ben fred

M’escriu a través del Facebook un company, regidor d’Unió d’una localitat propera a Barcelona, preguntant-me si no hi ha manera de denunciar l’Estat espanyol davant les institucions europees o davant d’algun tribunal europeu per incompliment flagrant de la divisió de poders. A ell ja li he respost privadament, però crec que la reflexió pot ser útil a més gent, i per això l’estenc al blog.

Indubtablement tot es pot denunciar en aquesta vida, però primer caldria disposar de proves fefaents. I malgrat que comparteixo amb ell -i amb molts dels que em llegiu- que MONTESQUIEU ha mort a l’Estat espanyol, les proves que en tenim son deductives i, a ulls de qualsevol tribunal seriós, interessades. Ja sé que des de Catalunya i des del meu despatx de Brussel·les creiem que no ens cal res més per evidenciar el que ja és prou evident. Però, creieu-me, fins fa poc temps a la resta del món no miraven què havia passat a Catalunya un cop es llevaven. I, avui, malauradament, encara en son pocs.

Per tant, ens cal seguir treballant bé, mantenir-nos en el rigor i prendre consciencia del fet que de moment el que tenim sobre la taula és la presa a tràmit, la presa en consideració dels recursos i la suspensió automàtica. Si RAJOY volia impedir la consulta -que és clar que vol- havia de recórrer la llei i el decret, per tal que el Constitucional ho invalidés.

Molts hauríem apreciat que RAJOY no hagués recorregut la llei com a senyal de la seva disposició a consultar el poble català i a discutir la pregunta. Hauria estat, sens dubte, un pas endavant. Però el cert és que si no recorria la llei aleshores havia de plantejar el recurs davant el TSJC, que encara es manté en certa mesura independent. Ara el Constitucional haurà de jutjar la llei i el decret i fonamentar la seva decisió. Serà llavors quan tinguem elements més definitius.

Fins aleshores, i aleshores, cor calent -com sempre- i cap ben fred.

PS: Per cert, trobo recomanable l’article d’avui d’en Miquel ROCA a La Vanguardia

Comentaris d’Escòcia des de Barcelona

Dos comentaris sobre el referèndum escocès.

Qui té més força, avui, per defensar que els seus Estats romanguin units? David CAMERON o Mariano RAJOY? La resposta és obvia.

En David CAMERON, ha arriscat? Sens dubte. I encara està en risc, tot i que en una altra fase. Però David CAMERON va escoltar, va veure que a Escòcia hi havia una dificultat política, es plantejava un problema polític i va posar sobre la taula una solució política. Llegir més…

Pròxim Orient

Normalment escriure sobre Pròxim Orient requereix de moltíssimes prevencions i, fins i tot, aclariments previs per evitar que els prejudicis del lector –que tothom en tenim- esdevinguin una boira que enterboleixi la comprensió exacta del missatge.

A més a més, si hom té una determinada responsabilitat i a més a més s’hi afegeix el fet d’haver estat escollit membre de la delegació del Parlament Europeu amb els països del Mashreq (Síria, Jordània, Líban, Palestina i Egipte), aleshores totes les prevencions i tots els aclariments segur que seran pocs. Llegir més…

#Junckerteam

Un parell de comentaris sobre els anuncis fets avui per Jean-Claude JUNCKER en relació als nous comissaris europeus. Bé, en relació als candidats a ser nous comissaris europeus.

Primer, relacionat amb el matís de candidats. La premsa no n’ha parlat, o no n’ha parlat gaire d’aquest matís, i han titulat pel broc gros donant a l’anunci d’avui la categoria de fets consumats, quan no és el cas. És tant cert que no és el cas que el compte de Twitter de Jean-Claude JUNCKER (@JunckerEU) no ha utilitzat el hashtag #JunckerComission, que podria haver estat ben natural, sinó el de #JunckerTeam. El mateix president de la Comissió ha volgut deixar entendre que aquesta és la “seva” gent, la seva elecció, la seva proposta, però ha mostrat ser molt sensible amb el Parlament Europeu, que ha de celebrar en les properes setmanes el que aquí a Brussel·les es coneix com a ‘hearings’ als candidats proposats per JUNCKER, i que a casa nostra potser entendrem millor amb el nom de compareixença. Llegir més…

Lance & Jordi

Segurament a molts -a mi una mica també- els semblarà una barrabassada comparar la trampa continuada de Lance ARMSTRONG -que li va servir per guanyar set tours-, amb els 34 anys de Dr. JECKYL i Mr. HYDE que el passat divendres, 25 de juliol de 2014, Jordi PUJOL i SOLEY va confessar haver-nos regalat per a la història del nostre país.

I pot sembla banalitzar quelcom greu o comparar préssecs amb pomes. Però li trobo, i per molt que li vaig donant voltes per no fer-ho li segueixo trobant, paral·lelismes suficients com per parlar-ne. Llegir més…

Un estiu que no ha semblat estiu

Després de la pausa estival torno a la feina. I torno amb la meva comunicació amb vosaltres a través del blog.

No podem dir que políticament l’estiu hagi estat d’aquells insubstancials o amanit per efímeres polèmiques afectades per la temperatura d’aquests dies.

Enguany, que hem tingut un estiu que gairebé no ho ha semblat, climàticament parlant, hem tingut unes setmanes molt calentes en molts fronts. I la temperatura no hi ha tingut a veure, o gairebé. Llegir més…

En qui s’han d’emmirallar els fills?

El passat divendres vaig estar unes hores a Madrid. Vaig acabar xerrant, del temps i del futbol, amb els conductors dels tres taxis que vaig agafar. Un d’ells creia que el Barça tenia una extraordinària davantera per a la pròxima temporada, si l’entrenador sabia gestionar-la bé. SUÁREZ, MESSI, NEYMAR… Molta qualitat i molts egos.

Després vam parlar d’en XAVI i d’en CASILLAS. Es lamentava que el Madrid mai sap acabar bé amb els seus jugadors, que sempre acaben marxant malament. Parlava per CASILLAS, en aquest cas. Llegir més…