Comentaris d’Escòcia des de Barcelona

Dos comentaris sobre el referèndum escocès.

Qui té més força, avui, per defensar que els seus Estats romanguin units? David CAMERON o Mariano RAJOY? La resposta és obvia.

En David CAMERON, ha arriscat? Sens dubte. I encara està en risc, tot i que en una altra fase. Però David CAMERON va escoltar, va veure que a Escòcia hi havia una dificultat política, es plantejava un problema polític i va posar sobre la taula una solució política. I la primera part l’ha guanyada. Però, alhora, és cert que ara ve una segona part -no sé fins a quin punt desactivada pel mateix SALMOND amb la seva dimissió- enfocada cap a una devolution max. És per això que som molts els que diem que, en tot cas, a Escòcia tothom ha guanyat. Han votat -i malgrat el resultat- acabaran millor que no pas estaven.

Segon comentari: DURAO BARROSO. La seva opinió sobre els processos escocès i català es de sobres coneguda. L’ha repetida contínuament. No obstant això, em sembla absolutament intrusiu en la sobirania, que el Regne Unit i Escòcia s’havien donat, que el mateix dia que els escocesos omplien les urnes amb una participació espectacular DURAO insistís en el seu argument. Va ser una intrusió injustificable en el debat escocès. Injustificable de totes totes.

DURAO va perdre la seva gran oportunitat de callar. Durant tot el procés escocès, i el català, ha parlat més del que convenia i del que calia. De vegades també se li ha preguntat més del necessari des dels mitjans de comunicació. Però el que va fer durant la jornada del referèndum va ser del tot gratuït i innecessari. Un dirigent polític ha de saber administrar les seves declaracions, però també els seus silencis.

La primera norma de respecte davant les urnes és el silenci neutral. Justament el que DURAO no ha sabut mantenir.

Pròxim Orient

Normalment escriure sobre Pròxim Orient requereix de moltíssimes prevencions i, fins i tot, aclariments previs per evitar que els prejudicis del lector –que tothom en tenim- esdevinguin una boira que enterboleixi la comprensió exacta del missatge.

A més a més, si hom té una determinada responsabilitat i a més a més s’hi afegeix el fet d’haver estat escollit membre de la delegació del Parlament Europeu amb els països del Mashreq (Síria, Jordània, Líban, Palestina i Egipte), aleshores totes les prevencions i tots els aclariments segur que seran pocs.

El drama del poble jueu i del poble palestí (no hi ha preeminència en l’ordre, és simplement alfabètic) no prové d’aquest estiu, ni dels darrers anys, ni de les darreres dècades. És un drama etern a la terra que alberga la ciutat santa de Jerusalem, bressol acollidor de religions i creences, amanides de fanatismes absurds, de tota mena i colors, al llarg de la història.

És un drama al què els pobles europeus no en podem restar aliens. N’hem format part i hi hem participat activament. Però alhora també hi hem participat i hi participem passivament. De vegades hi hem intervingut massa, i ho hem considerat un espai que també havia de ser nostre -en el pitjor sentit del possessiu-. De vegades hi intervenim poc, o gens. Perquè no volem o, pitjor encara, perquè no podem.

Al costat de la nostra responsabilitat, està clar que hi ha d’altres responsabilitats històriques que van més enllà dels països europeus. Ho insinuava el Sant Pare FRANCESC fa unes setmanes en una interessantíssima entrevista, ja citada en aquest blog. ¿De debò els països aliats, amb els Estats Units al capdavant, o l’URSS de STALIN, corresponsable de tot el que va passar en terres germàniques, no van saber el que estava succeint fins que van obrir les portes dels camps de concentració?

ISRAEL té dret a existir. El poble jueu té dret a un Estat que el protegeixi. I certament avui, segons com, podria semblar que potser el poble jueu ha acabat construint un Estat que el protegeix “massa”.

Sempre he defensat la creació de l’Estat d’Israel i la decisió de les NNUU, del 19 de novembre del 1947, de partir Palestina en dos Estats, un de jueu i un de palestí. Sovint s’oblida que era aquesta i no cap altra la decisió de les Nacions Unides. Sovint s’oblida que foren els estats àrabs (Síria, Iraq, Egipte, Transjordània i el Líban) els que van declarar immediatament la guerra al recent creat estat d’Israel. Sovint s’oblida que si enlloc de no acceptar la decisió de les Nacions Unides i voler esborrar del mapa l’estat jueu, el poble àrab i palestí hagués acceptat aquella decisió de 1947 avui Palestina disposaria d’un territori molt més gran i cohesionat del que té l’Autoritat Nacional Palestina. I a més, la ciutat santa de Jerusalem seria un exemple de convivència de religions en un context cogestionat per la comunitat internacional. Però, malauradament, la història va voler anar per una altra banda.

Què vull dir amb tot això, conscient que encara no he entrat a parlar del que ha passat aquest estiu? Que al Pròxim Orient tothom s’ha equivocat sempre, excepte en moments puntuals, desgraciadament esquinçats per la violència d’uns i d’altres.

I si tothom s’ha equivocat sempre, el mateix s’ha repetit aquest estiu. És cert i denunciable que Israel s’ha excedit en el seu exercici de defensa davant de l’escalada qualitativa de la violència practicada per Hamas. La violència mai s’apaga amb violència. Per això quan parlem d’aquesta actitud humana és usual parlar d’espiral.

Però tant cert com que el conflicte s’inicia amb el segrest i assassinat de tres adolescents jueus a mans de les forces de Hamas, com que després dels primers estires i arronses, Egipte ja va oferir -abans de la gran escalada de violència- una primera treva que Israel va acceptar, però que Hamas va rebutjar.

I crec que també cal recordar que Hamas va rebutjar un alto-el-foc que posés fi a l’escalada de violència en dues ocasions més.

Per tant, un: denunciar amb fermesa la brutalitat israeliana. Han estat exagerats els instruments i la força emprats durant aquestes setmanes de violència a Gaza. Res no ho justifica. Res. Ni els errors d’abans i ara de pràcticament tothom. Res.

Ara, dos: he trobat a faltar en tot el debat la crítica -que també es pot criticar, caram!- a l’actitud no pacifista ni pacífica del govern de Hamas, rebutjant diverses treves, trencant els altos-el-foc de manera unilateral, utilitzant edificis civils sabent que eren objectiu militar d’Israel per a refugiar-hi els més dèbils d’entre els seus, per proporcionar al conflicte la corresponent dosi de sang i fetge que tant bé busquen i solen trobar els mitjans de comunicació.

Afortunadament, gràcies a Iahvé, Al·là, Déu…, sembla que l’espiral -veieu?- de violència es va redreçant, la qual cosa no ens allibera del conflicte ni li posa punt i final sinó que, simplement, l’ajorna fins la propera.

El poble palestí també té dret, evidentment, a un estat que ha de poder ser viable, que ha de proporcionar seguretat al poble palestí -i al poble d’Israel- però, sobretot, li ha de poder garantir benestar. En aquest sentit no pot ser que Cisjordània i Gaza estiguin desconnectades com ara perquè aquesta divisió sorgeix com una de les gènesis del malestar general del poble palestí

#Junckerteam

Un parell de comentaris sobre els anuncis fets avui per Jean-Claude JUNCKER en relació als nous comissaris europeus. Bé, en relació als candidats a ser nous comissaris europeus.

Primer, relacionat amb el matís de candidats. La premsa no n’ha parlat, o no n’ha parlat gaire d’aquest matís, i han titulat pel broc gros donant a l’anunci d’avui la categoria de fets consumats, quan no és el cas. És tant cert que no és el cas que el compte de Twitter de Jean-Claude JUNCKER (@JunckerEU) no ha utilitzat el hashtag #JunckerComission, que podria haver estat ben natural, sinó el de #JunckerTeam. El mateix president de la Comissió ha volgut deixar entendre que aquesta és la “seva” gent, la seva elecció, la seva proposta, però ha mostrat ser molt sensible amb el Parlament Europeu, que ha de celebrar en les properes setmanes el que aquí a Brussel·les es coneix com a ‘hearings’ als candidats proposats per JUNCKER, i que a casa nostra potser entendrem millor amb el nom de compareixença. Llegir més…

Lance & Jordi

Segurament a molts -a mi una mica també- els semblarà una barrabassada comparar la trampa continuada de Lance ARMSTRONG -que li va servir per guanyar set tours-, amb els 34 anys de Dr. JECKYL i Mr. HYDE que el passat divendres, 25 de juliol de 2014, Jordi PUJOL i SOLEY va confessar haver-nos regalat per a la història del nostre país.

I pot sembla banalitzar quelcom greu o comparar préssecs amb pomes. Però li trobo, i per molt que li vaig donant voltes per no fer-ho li segueixo trobant, paral·lelismes suficients com per parlar-ne. Llegir més…

Un estiu que no ha semblat estiu

Després de la pausa estival torno a la feina. I torno amb la meva comunicació amb vosaltres a través del blog.

No podem dir que políticament l’estiu hagi estat d’aquells insubstancials o amanit per efímeres polèmiques afectades per la temperatura d’aquests dies.

Enguany, que hem tingut un estiu que gairebé no ho ha semblat, climàticament parlant, hem tingut unes setmanes molt calentes en molts fronts. I la temperatura no hi ha tingut a veure, o gairebé. Llegir més…

En qui s’han d’emmirallar els fills?

El passat divendres vaig estar unes hores a Madrid. Vaig acabar xerrant, del temps i del futbol, amb els conductors dels tres taxis que vaig agafar. Un d’ells creia que el Barça tenia una extraordinària davantera per a la pròxima temporada, si l’entrenador sabia gestionar-la bé. SUÁREZ, MESSI, NEYMAR… Molta qualitat i molts egos.

Després vam parlar d’en XAVI i d’en CASILLAS. Es lamentava que el Madrid mai sap acabar bé amb els seus jugadors, que sempre acaben marxant malament. Parlava per CASILLAS, en aquest cas. Llegir més…

Un vot per guanyar-nos Europa

A Dublín, entre Jean-Claude JUNCKER i Michel BARNIER, els delegats d’Unió Democràtica de Catalunya vam votar per JUNCKER a les primàries del PPE per a decidir el candidat a presidir la Comissió Europea. Per recorregut era -i és- el més federalista dels dos, qui té més clar que la UE només té camí per endavant si la Comissió i el Parlament transformen el Consell Europeu en una mena de Bundesrat, de cambra territorial, de Senat europeu. És qui més experiència té per “lidiar” amb els estats. Llegir més…